Seguint amb les "anècdotes" que em passen durant les classes que impartesc -quina paraula! diria el Jaume Millàs-, us contaré avui el que va tindre lloc l’altre dia en la mateixa classe de 1r de batxillerat de l’Ausiàs March de Gandia (la Safor).
Parlava de la Decadència. I va eixir un fragment de la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana. Res important. I se m’acut preguntar què és una rondalla. Déu Pare del Cel Immortal! Quin atreviment per la meua part! Un grupet -més o menys nombrós- em va saber contestar que una rondalla és un conte popular. Però cap alumne del grup em va saber dir que hi ha una altra accepció d’aquest mot: grup de joves que fan la ronda de nits per divertir-se; grup d’instruments de música amb què fan la ronda (segons el Diccionari Català-Valencià-Balear).
I abans de deixar-vos per avui: una recomanació. Llegiu l’article de Joan F. Mira de la revista El Temps, núm. 1.141 (té continuació al número següent). És molt aclaridor del que va ser l’austracisme i el borbonisme a l’Antic Regne de València. Per si voleu cercar-lo ací teniu l’enllaç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, tin en cónter qu’això d’anar de ronda ja no s’estila massa, i que la cosa s’ha quedat en ês grups de danses; quant a l’âtra aĉepció, si no fóra pel gran Henry Courage (o Warhol, com li diuen ês de la Moixama)…
De totes les maneres, i t’ho dic per la meua experiència com a alumne, coses com estes són les que se queden gravães i ajuden a la permanència del lèxic.
La primera accepció,de la qual s’en deriven les altres de la paraula Rondalla; equival un grup de mosques o ser vius alats revolotetjant i rondant. Tot el de més són contes.