Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

13 de gener de 2008
2 comentaris

No han de ser dimonis (diables) tot a l’Església

Un monjo i amic de Montserrat m’ha fet arribat aquests dos articles sobre l’Església a Catalunya. El primer és del capellà i escriptor Jaume Rexach i el segon de l’exdirector de l’AVUI. Ací els teniu:

18 DE JULIOL REVISITAT

Em quedo amb la rosa d’abril

Jaume Reixach / Capellà i escriptor

Als catalans només ens queda Montserrat: la rosa d’abril. La rosa que mai no
s’esfulla. El secret de la seva ufanor cal cercar-la en el roser. El roser no
és altre que la meravellosa regla de sant Benet: ora et labora (prega i
treballa). Quan tot és enrenou i cridòria, miro cap a Montserrat. I no falla:
tard o d’hora arriba la resposta que cercava. ¿És religiosa o política, la
sorollosa campanya en favor de la família tradicional? Per saber-ho, només cal
que llegiu l’article del P. Hilari Raguer, publicat al diari El País el
10 de gener. Remoure els arxius és la millor manera d’arxivar una falsa
polèmica. És el que ha fet el P. Hilari. En el seu article queda molt clar que
en lloc d’anar endavant anem enrere. La cúpula de l’episcopat espanyol no pot
ser més reaccionària. La seva proposta és la mateixa que es troba en el Catecismo
patriótico, de Menéndez Raigada, reeditat el 2003, i en una altra perla
semblant que és a punt de sortir al carrer: España es mi madre, del P.
Enrique Herrera Oria (los mismos perros con distintos collares). Es
tracta únicament de no deixar-se enganyar. I allà cadascú. Si la "família
tradicional" està tan malalta com diuen, ¿no seria més adient reclamar
l’antiga funció dels metges de capçalera, que no pas un mal dissimulat retorn
al franquisme? Penso que sí. En qualsevol cas, el que no es pot fer és mentir.
Atribuir tots els mals a la laïcitat del govern és mentir. Suposa la negació de
la democràcia. En favor, no de la família tradicional sinó de l’oligarquia
episcopal: el bàcul dicta la llei i l’espasa la fa complir. O sigui: el 18 de
juliol revisitat, oi? No, gràcies. Em quedo amb la rosa d’abril.


I a continuació teniu el segon.

Església catalana, Església desorientada

Vicent Sanchis

L’Església espanyola és notícia aquests darrers dies. Notícia i polèmica,
pel dur enfrontament que alguns dels seus bisbes mantenen amb el govern de José
Luis Rodríguez Zapatero. Sigui com sigui, una part -pel que es veu determinant,
almenys públicament- d’aquesta Església té criteri propi i l’expressa amb
mètodes que resulten tan contundents com qüestionables. I l’Església catalana?
L’Església catalana no en té. O això sembla. L’Església catalana va emmudir fa
molt de temps. És incapaç d’articular una expressió conjunta i pròpia i de
triar un líder que la cohesioni i en faci de portaveu. I no deu ser per manca
de qüestions socials, morals i nacionals que demanarien una actitud pastoral
que servís de referència. Els bisbes d’aquests país només han estat capaços
darrerament de posar-se d’acord en la redacció de l’interessant document Creure
en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, que es va fer públic el febrer
de l’any passat. Abans i després, silenci.

Com els partits polítics i una part de la societat, els bisbes catalans
pateixen una llarguíssima digestió -indigestió, si cal ser encara més precisos-
després d’un procés de canvi que va començar… el 1992! Aquell any
l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, contra el parer i l’opinió de molts
sectors temorencs o clarament discrepants, va convocar un concili de les
diòcesis de la
Tarraconense. Mesos abans un bisbe de plantejaments més
clars, Antoni Deig, havia demanat la creació d’una conferència episcopal
catalana. El concili es va celebrar finalment l’any 1995. En aquelles sessions
es van debatre moltes qüestions, però n’hi hagué una de medul·lar que va
dividir els assistents: la proposta del bisbe Deig. D’una banda, hi havia els
partidaris d’exigir una conferència episcopal pròpia; de l’altra, els que
s’identificaven plenament amb l’Espanyola. Al final es va imposar la prudència
que ha definit l’Església del país al llarg dels segles: el Concili va aprovar
buscar una nova fórmula jurídica que constatés una certa autonomia però que
alhora mantingués els lligams amb la Conferència Episcopal
Espanyola. A proposta de l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, es va
definir finalment una solució tèbia: la creació d’una regió eclesiàstica
catalana.

Un any després el Vaticà va acceptar la proposta, condicionada, això sí, a
la decisió de la
Conferència Episcopal Espanyola. Molt més tard, el 2001, la Conferència va
aprovar-ne els estatuts, va autoritzar la reestructuració de les diòcesis de la Tarraconense -que
creava dos bisbats nous i dues províncies-, però va advertir que per encarrilar
la demanda havia de reformar prèviament els propis estatuts. Encara no ho ha
fet. La tramitació d’aquesta modificació depèn directament del secretari de la Conferència Episcopal,
José Antonio Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid i home de confiança
d’Antonio María Rouco Varela. Martínez Camino ha de portar la proposta a Roma i
l’ha deixada "oblidada" dos anys seguits a Madrid. Ara comenta que,
aprofitant aquest canvi, convindria introduir-n’hi alguns altres. Això vol dir
que la qüestió es podria eternitzar. N’hi ha que diuen que Martínez Camino no
vol disgustarsine die
l’espanyolíssim cardenal Rouco abans de seva jubilació, i
que ha ajornat la reforma dels estatuts necessària per al
reconeixement de la regió catalana.

Mentrestant, a Catalunya, els nomenaments de nous bisbes nacionalment molt
més tebis, si no hostils -conseqüència, en gran part, de la influència al
Vaticà del cardenal Ricard Maria Carles- i la resignació dels vells han donat
com a resultat una situació de passivitat i acatament. La digestió del Concili
és lenta i trista. Perquè implica la constatació que tot allò va servir de ben
poc de cara a l’enfortiment de l’estructura de l’Església catalana. Ben lluny
queden les reivindicacions del bisbe Deig. Els actuals són prudents (Joan Enric
Vives), reaccionaris (Xavier Salinas), florentins (Jaume Traserra),
extremadament hàbils i ambigus (Agustí Cortés), espanyolistes (Josep Àngel Saiz
Meneses o Romà Casanova)… Només l’auxiliar Joan Carrera, a l’espera de la
jubilació, encarna aquell esperit despert i reivindicatiu. I tot això sense cap
liderat efectiu. Hi ha qui ha demanat a l’arquebisbe de Barcelona, Lluís
Martínez Sistach, que dirigeixi l’Església catalana. Per ara Sistach només ha
estat efectiu en la crítica dels Pastorets del Polònia. L’Església
catalana postconciliar sobreviu desconcertada i desorientada.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Encara que sembla que aquell rector que va estar a Benicolet i tant estimaves havera mort pel mateix verí del virus que li van inocular els italians al Papa Borja Alexandre VI i des d’aleshores ens la tinguen jurada recolçat per l’episcopat espanyol i no només no ens poden vore, si més no que ens persegueixen com sovint ha estat l’episcopat francés.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.