Francesc de P. Burguera ho pot dir més alt però no més clar:

     “Quan vingué la transició, i en arribar a les eleccions constituents, que al País Valencià van guanyar l´esquerra, en la ciutat de València la dreta es va treure de la màniga un enemic al qual teniem que enfrontar-nos els valencians si no volíem perdre la nostra identitat com a poble: el catalanisme. Els catalans ens ho volien furtar tot!: la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres clàssics… fins i tot la nostra paella i no sé si, també, l´arròs amb fessols i naps. I tot amb l´ajuda dels valencians «catalanistes». Els vers valencianistes, els valencians que es sentien de soca i arrel, havien de predicar a la bona gent, l´evangeli de l´anticatalanisme, que consistía en fomentar l´odi als catalans. Qui no odiava els catalans, no era un bon valencià. Els catalans volien fer-se els amos. Els partits de la dreta, en concret Unió Valenciana i el Partit Popular, eren els capdavanters en utilizar l´anticatalanisme per a obtindre els vots. La majoria dels membres d´Unió Valenciana acabarien passant-se al Partit Popular. 
     L´odi que es va sembrar amb l´anticatalanisme va ser tan gran que, fins i tot, alguns grups de gent jove van arribar a atacar els domicilis dels partits qualificats de «catalanistes» i, inclús, a posar bombes als domicilis dels intel.lectuals com es el cas de Joan Fuster, posant-li una bomba a la porta del carrer i fent-li mal a la façana, i al professor Sanchis Guarner, enviant.li per correu un explossiu que funcionaria en obrir el paquet, però que el profesor no es va atrevir a obrir, pensant-se la jugada, i cridà a la policía.
     El fet és que l´anticatalanisme va anar amainant, i els catalans no van passar pel País Valencià a furtar-nos res. Prou feina tenien ells en arreglar sa casa. Els que sí han passat pel País Valencià a governar-nos són els xicots del Partit Popular. I ja hem vist la destrosa en que hem acabat, per ara. Tant el senyor de Cartagena, Zaplana, com el senyoret del Cap i Casal, Francisco Camps, s´han passat el temps que duraven les seues legislatures balafiant els diners, endeutant-se amb tot el món, fent inversions de poc trellat, de poc interés. I en tot cas, innecesaries, tenint en compte els diners amb que es contaven. 
     El professor Gregorio Martin ha vingut expresant en aquestes pàgines, quasi setmana a setmana, quina era la situació difícil i tràgica en que anava trobant-se la Generalitat Valenciana, segons passava el temps, pel que fa a l´economía. De vegades, fer pública aquesta situació difícil en que es trobava la Generalitat, coincidía amb unes declaracions del president Camps en les que, content i cofoi, ens anunciava «en la Comunitat Valenciana somos el motor de España». (I altres vegades d´Europa) I es quedava tan satisfet.
     «El inmenso castillo de naipes en que se había convertido la estructura de la Generalitat Valenciana en los últimos años se ha desmoronado. Ahora sólo queda que Mariano Rajoy nos rescate…», declarava un destacat empresari, que el professor Gregorio Martín recollía fa uns dies en el seu article. 
     En fi, que la presidència del senyor Camps no ha fet altra cosa que portar-nos a la ruïna. En compte d´assustar el veïnat amb els catalans que ens ho volien furtar tot, ha estat el senyor Camps i els seus companys els qui ens furtaran als valencians els diners per a pagar aquelles inversions que no han servit per a res de profit, mentre es quedaven sense atendre, com calía, necessitats palmàries, com la dependència, l´educació, la sanitat, el benestar social… i tantes altres de més benefici pera la societat. Total, diners balafiats. La gran manifestació del dissabte passat sobre l´Estat en que es troba l´educació ho han demostrat els pares, els fills i els mestres. Quina poca vergonya tenen els polítics que ens governen!