Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

5 de setembre de 2009
0 comentaris

No els queda vergonya, per Albert Ferrer Orts, professor d’història de l’Art. Universitat de València!

Llegiu que ausades quin calvari tenim amb aquests que ens governen al PV.

NO ELS QUEDA VERGONYA
Albert Ferrer Orts (LEVANTE-EMV)


 Ja han passat nou mesos i, com en un part difícil, encara estem esperant la resposta de l’Administració respecte a la denúncia que un grapat d’universitaris férem davant la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat. Els facultatius (vaja, els entesos en la matèria) semblen no haver obert la boca, encara que si han d’haver visitat la partera (la cartoixa d’Aracristi, al Puig). La criatura que allí està naixent per obra i (des)gràcia del ginecòleg de torn (el seu arquitecte-conservador) se n’ix de la normalitat i va creixent el desgavell davant de propis i estranys. No hi ha llei que l’empare, malgrat que la de Patrimoni Cultural Valencià -nascuda el 1998- s’haja adaptat interessadament entre 2004 i 2007. Però, aquesta (volem dir, la seua rehabilitació, mai restauració, que quede clar) continua el camí traçat per un pla director esbiaixat per allò que “amb diners cascavells”.
L’esmentada legislació (la primera de què havíem de gaudir els valencians) serveix -potser com tantes altres lleis de caràcter autonòmic- per a donar cobertura a les malifetes de gent sense escrúpols ni sensibilitat que creu que els grans projectes són la panacea virtual d’un país com el nostre, sense adonar-se’n que actuen com ho fan els nous rics: bufonada rere fanfarronada sense solució de continuïtat.

Ja n’hi ha prou!
Al patrimoni cultural valencià li passa com a la nostra llengua, està en boca de tots però per a desfer-la, desvirtuant-la coste el que coste i caiga qui caiga. No importa adulterar les senyes que ens singularitzen si aquestes els proporcionen als qui eventualment manen glamour i coentor a parts iguals (traduït al comú: vots).
Ells, els nostres governants (gestors en diríem) no hi ha dia que ens engalipen amb els seus ingenus (?) somnis de grandesa, mentre que el poble (almenys gran part d’ell) -patisca o no en pell pròpia la crisi, l’atur, el mil·leurisme més decebedor i impostos a l’alça de tota mena per a mantindre el despropòsit- sembla submís, conformista i condemnat perpètuament a ser la rialla de l’Estat.
Crec que ja fa temps tocarem fons, però amb uns executius que arreglen un problema creant-ne un de major, quina credibilitat els manté? Quin exemple alliçonador donen? Encara els queda vergonya?
Ja fa anys, precisament en els primers mesos de gestió de l’actual Molt Honorable, en aquest mateix diari expressí l’abúlia que caracteritzava el Consell. Ara, recentment remodelat, què hi tenim? Més del mateix, i mira que ha plogut…
Tornant, però, a l’inici de l’argumentació: ¿què podem esperar en matèria cultural d’aquesta colla d’hedonistes sense cervell? Per les conselleries d’Educació, Cultura i Esport (deslligades o no) han passat personatges de tota condició, des dels seus esglaons més visibles a aquells que no ho són tant, els quals -lluny de sentir com a seua l’obligació d’esperonar, protegir i divulgar (ja no parlem de donar exemple!) allò que ens és consubstancial- no han parat de confondre al personal.
Ja he referit en més d’una ocasió (per fortuna no sóc l’únic, ni tampoc el més assenyat) que el conill que un dia es tragueren de la copalta: la consideració del monestir de Santa Maria de Valldigna com a centre espiritual dels valencians, fou el principi de la fi del patrimoni nostrat. És veritat que, fins eixe moment (16 de maig de 1998), aquest llegat malvivia secularment per la desídia més contumaç; però des d’aquella data atziaga està literalment perdut i deixat de la mà de Déu en mans d’especuladors de tota mena amb una llei feta a la seua mesura.
L’actual president heretà la collita enverinada del seu insigne predecessor, però en vegada d’administrar-la d’acord amb el sentit comú i pensant en l’interés públic present i futur ha seguit per la travessera i ens ha dut a un atzucac. Eixe és el problema.
Desitgem que les bestieses (no trobem una altra paraula al diccionari que s’ajuste més) que han conduït a què Valldigna, Montesa, Aracristi, per no parlar d’altres béns culturals d’àmbit comarcal i local (pobres d’ells!), siguen malauradament una prolongació de Terra Mítica s’aturen pel bé de tots i que es replantegen les formes de planificar i actuar sobre ells, així com que s’hi prenguen mesures contra aquells que els han inspirat i protegit desvergonyidament des de l’acció o el silenci consentidor. Per demanar… que no quede. 
Professor d’Història de l’Art. Universitat de València

Articles de repom (30)
25.10.2010 | 6.24
MOIXENT
03.02.2011 | 6.50

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.