Ací teniu la columna de la Isabel-Clara Simó de l’AVUI de hui. Doncs això mateix.

Lluís Llach

Isabel-Clara Simó

He assistit a un dels concerts de comiat de Lluís Llach, el que va fer divendres a l’Ametlla del Vallès. No cal que us digui que va ser magnífic, que el pavelló esportiu del milcentenari poble era ple de gom a gom i que Llach ens va encisar, amb el seu conjur que des de fa tants anys encara no li ha fallat mai. La pregunta és fàcil: què hauria passat si Llach fos espanyol? Fins a quin extrem la qualitat extraordinària de la seva música -que no crec que tingui parangó enlloc- hauria estat celebrada pels potents altaveus espanyols? I si arriba a ser francès? O -ah!, ai!- nord-americà?

Em pregunto si aquest poble no ha sobreviscut gràcies a individualitats com Llach, és a dir, que no sé si ens el mereixem, sovint tan petits i covards. I m’indigna l’actitud entre perdonavides i insultant que els ha agafat els darrers anys als nostres espanyolistes. Mentre érem una llengua fora dels circuits culturals i comercials, la condescendència i el paternalisme n’eren la nota dominant. En punt apareixen concerts com el d’en Llach o ocupem un trosset del pastís del mercat, el mal humor és enorme. No sols s’ofenen per aquesta horrible gosadia, sinó que es fan les víctimes: com som de voraços, que arrabassem les engrunes del pastís! Quina agressió! Quina imperdonable desconsideració! Els més abrandats diuen que la nostra disbauxa significa la seva discriminació, i que tenen tot el dret de defensar-se, si cal amb tancs.

Ara Llach es retira. Ens queden els discos, esclar. Però l’hipnotisme que sap practicar en directe se’ns acaba. Ai, Lluís, qui ens escalfarà ara els nostres cors freds, colgats de cendres?