Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

19 de novembre de 2006
General
7 comentaris

Neofatxes? No, gràcies

Hi ha dies que cerques mots per dir el que vols dir. Li dónes mil voltes a la qüestió. I, de sobte, et trobes amb una cançó que ho diu molt millor que ho podries dir tu i, a més a més, amb música. I això és el que m?ha passat avui.

Tenint en compte la reacció al "visca Catalunya lliure" que pronuncià el President del Parlament Català, Ernest Benach, en acabar el seu parlament el dia de la presa de possessió, vull dir-los, a ja sabeu qui, el que són: NEOFATXES. I he trobat un tema de Lluís Llach que ho diu meravellosament. És Neofatxes Globals. Ací us el deixe. Bon dia.

NEOFATXES GLOBALS

Mireu-los com van,
senyorets des de sempre
se’ls hi nota a l’esquena
que no han acotat mai.

Mireu-los com van,
són la vella caverna
però amb les noves caretes
per seguir mal manant.

Ara són més polits que els seus pares
i es disfressen amb plomes de Harvard
però si arriba el poder, adéu Proust, adéu Brecht…

Mireu-los com van,
són l’Espanya de sempre,
la d’antigues tenebres
que van ressuscitant…

Mireu-los com van
presumits i fatxendes,
és l’adéu als complexos
pels pecats dels "papás".

Pel poder, que els manté tan "contentos",
ja no calen els "pronunciamientos",
ara guanyen escons sense el clam dels canons.

I mentre a la Gangreunió els Nostrats s’esveren,
Senyor, si arriba a fer mal un fatxa pel rera,
nosaltres els vestim sants per la democràcia,
ja veus amb quins cops de pal ens tornen les gràcies,
ells porten els pantalons, nosaltres les calces,
ells són els "toreadors", nosaltres les banyes,
i ara què fem, on anem, no ens queden banderes,
i com se’ns creurà la gent si fem marxa enrera…

Mireu-los com van,
neofatxes de sempre,
neofatxes per sempre
neofatxes globals

Mireu com anem,
engreixant als bandarres,
empenyent el desastre
fins el dia de…Ah.

P.S.: De tota manera, crec que a totes i tots ens cal una humil "reflexió". Bon dia al matí.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Éscomençan pel més antics com Fidel Castro fill abogat i fill de senyorets o com George Bush,  Putin, Toni Blair, Rodríguez Zapatero, Bill Gates fins Chavez.

  2. Diu el poeta-cantant que no ens queden banderes, però ens queden les paraules i cançons antigues i en cantarem de noves amb noves paraules (mentre tinguem poetes que ens servin els mots). Bon dia !. Carme-Laura.

  3. Ací teniu la columna de la Isabel-Clara Simó de l’AVUI de hui. Doncs això mateix.

    Lluís Llach

    Isabel-Clara Simó

    He assistit a un dels concerts de comiat de Lluís Llach, el que va fer divendres a l’Ametlla del Vallès. No cal que us digui que va ser magnífic, que el pavelló esportiu del milcentenari poble era ple de gom a gom i que Llach ens va encisar, amb el seu conjur que des de fa tants anys encara no li ha fallat mai. La pregunta és fàcil: què hauria passat si Llach fos espanyol? Fins a quin extrem la qualitat extraordinària de la seva música -que no crec que tingui parangó enlloc- hauria estat celebrada pels potents altaveus espanyols? I si arriba a ser francès? O -ah!, ai!- nord-americà?

    Em pregunto si aquest poble no ha sobreviscut gràcies a individualitats com Llach, és a dir, que no sé si ens el mereixem, sovint tan petits i covards. I m’indigna l’actitud entre perdonavides i insultant que els ha agafat els darrers anys als nostres espanyolistes. Mentre érem una llengua fora dels circuits culturals i comercials, la condescendència i el paternalisme n’eren la nota dominant. En punt apareixen concerts com el d’en Llach o ocupem un trosset del pastís del mercat, el mal humor és enorme. No sols s’ofenen per aquesta horrible gosadia, sinó que es fan les víctimes: com som de voraços, que arrabassem les engrunes del pastís! Quina agressió! Quina imperdonable desconsideració! Els més abrandats diuen que la nostra disbauxa significa la seva discriminació, i que tenen tot el dret de defensar-se, si cal amb tancs.

    Ara Llach es retira. Ens queden els discos, esclar. Però l’hipnotisme que sap practicar en directe se’ns acaba. Ai, Lluís, qui ens escalfarà ara els nostres cors freds, colgats de cendres?

    Botons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.