L’opinió pública en general i les famílies en particular poden criticar la resistència dels mestres i professors al canvi. Però, certament, ¿quins treballadors –incloent-hi els que avui criticaran els mestres– estan disposats a cedir gratuïtament els seus drets laborals? Hi ha un segon element que s’ha d’avaluar: el conseller Ernest Maragall intenta aplicar la LEC perquè considera que és un bon mecanisme per millorar l’educació del nostre país. I ho fa sense por al desgast polític. Per què? Doncs perquè la LEC és en realitat un autèntic pacte educatiu interpartidari, cosa que li garanteix una llarga vida.
Hi ha un mite que enterboleix el camí d’aquest país cap a la millora educativa. El mite és que els docents públics són uns funcionaris aferrats als seus privilegis. És un diagnòstic demagògic que perjudica la necessària confiança entre els mestres i les famílies. Si els docents es queixen és perquè consideren que les reformes emanades del departament amenacen la qualitat de l’ensenyament. Però, de la mateixa manera, el departament té dret a assignar-los els recursos de la millor manera possible, a organitzar-los i a avaluar-ne el rendiment. És el que fa qualsevol empresa o institució del món, i més encara si hi ha una crisi econòmica que obliga a vigilar la bona administració. Està fora de dubte que els uns i els altres volen una educació de qualitat. ¿Tan difícil és trobar punts de coincidència? El camí és negociar més; no pas aturar l’activitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot això que dius sona molt maco. Però
qui avalua els funcionaris del Departament? qui examina els
coneixements educatius i de pedagogia del conseller d’educació, un
ex funcionari de publicitat i d’Hisenda? Qui avalua als supervisors?
Qui controla als endollats a la Generalitat, als polítics reciclats
que pul·lulen pel Departament? Tots sabem que no són ni els més
llestos, ni els més treballadors, ni els que saben més el que passa
en les aules. Qui els avalua a ells?
Segurament hi ha gent molt valuosa,
segurament tots com dius volen millorar l’educació i les escoles.
Però què passa quan els funcionaris del Departament van gratant
i agafant més i més poder i drets als mestres? i què passa si els
funcionaris de la Generalitat no comuniquen , ni
dialoguen, ni parlen, ni negocien amb la comunitat educativa? Quan
tan sols funcionen amb decrets, amb normes, amb supervisors, amb
premis i càstigs, i amenaces encobertes i públiques per la
televisió i diaris nacionals per a no vagin a la vaga?
Què passa
quan desinformen sobre les vagues i el que fan els sindicats?