Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Etty Hillesum. “Una vida posada del revés” fou el títol que es donà a les traduccions oficials del diari d’Etty Hillesum, una xica jueva que va morir a Auschwitz als 28 anys. Però en realitat és la vida o l’evolució d’Etty la que ens posa del revés i ens interpel.la a tots nosaltres. Per quelcom se l’ha arribat a considerar com un dels més grans referents ètics del segle XX. Ens parla de l’esperança més enllà del victimisme comprensible d’un poble aixafat, una jove que insisteix en l’amor com a única solució davant l’extermini i l’odi. Una jove que va passar de no saber-se agenollar a concebre la seua vida com un diàleg ininterromput amb Déu.

Etty posseïa una notable capacitat d’introspecció, bones dots de narradora i una brutal sinceritat amb ella mateixa. No era una dona piadosa i amb una vida convencional, sinó una jove moderna i deshibida. Nasqué el 15 de gener de 1914 a Middelburg, Països Baixos. Estudià dret i llengües eslaves a Amsterdam. Després de llicenciar-se, inicià estudis de psicologia. Atractiva, mundana i desimbolta, encadenà diversos romanços.

Spier, el seu company, l’animà a llegir els Salms i els Evangelis. Etty atén els sees suggeriments i intueix que ha començat a desbrossar un camí i no vol interrompre la seua marxa.

El diari d’Etty Hillesum va romandre inèdit fins 1981. No és un testimoni més sobre la Shoah (Holocauste), sinó una autobiografia espiritual que relata una peripècia interior tan sorprenent com la de Santa Teresa de Jesús. L’escriptura d’Etty constitueix un cant a la vida com a creació de Déu. Les seues experiències freguen el misticisme: “Dins de mi hi ha un pou molt profund. I ahí dins està Déu. De vegades no és accessible. Però molt sovint hi ha pedres i runes”. Els nazis són despiadats però no està disposada a odiar-los: “No desitge la meua seguretat, vull ser una xicoteta parcel.la de fraternització amb aquells que anomenem anemics”. Etty recorre sovint als Evangelis, perticularment sant Mateu i medita sobre els Salms.

L’opressió alemanya s’aguditza i Etty, lluny de caure en la ràbia, el rancor o el desànim, persisteix en el seu apreci a la vida i en la seua proximitat a Déu: “Crec en Déu, també quan dins de poc a Polònia m’hagen devorat els polls”. Obligada a mudar-se al camp de trànsit de Westerbork amb els seus pares i germans, Etty és el cor pensant del barracó. Expressa els seus desitjos a la fi del seu diari: “Vaig partir el meu cos com a pa i compartí… tan sols ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides.”

Des de Westerbork es cartejà amb els seus amics. Aquest intercanvi acabà amb una tarja postal amb data del 7 de setembre de 1943, llançada des d’un camió de ramat, que descriu la repentina inclusió seua i de la seua família en un transport cap a Auschwitz, que isqué amb 987 reclusos, inclosos 107 xiquets. La postal s’acomiada amb aquestes paraules: “Me esperareu, veritat?. Etty morí el 30 de novembre de 1943. La singularitat del seu testimoni radica en el seu valor humà, ètic i transcendental. Aquesta jove fràgil i instatisfeta, transfigurada per la fe, d’esdevé una dona plena d’amor i pau interior, capaç d’afirmar: “Visc constantment en intimitat amb Déu”.