Ha passat un dia des que el PSOE claudicà i tornà a vendre la nostra terra per un “no-res ben boniquet”. Ja sentia vergonya per estar governat per un partit com el PP (Palaus i Pisets). Ara tinc molta més vergonya per tenir un PSOE que, a la mínima, cedeix i, com deien els grans, a cada bugada perdem un llençol.
Anit, quan escoltava les paraules de l’Alfonso Guerra, no podia creure el que estava dient: per qui ens han pres? pel que som, com deia el Comte-Duc, uns “muelles”.
I, aquest matí, quan he llegit la premsa ja m’ha quedat tot clar: hem estat moneda de canvi a pesar dels partits minoritaris. M’explique i ho faré esmentant uns fragments de la premsa del dia. Per exemple, a l’editorial del LEVANTE-EMV podem llegir : «Per a Pla, en canvi, resulta difícil explicar la seua postura final després del xocant viratge que recentment posà en escena en defensar la rebaixa del llistó electoral. És molt possible que el secretari general del PSPV no mesurara el calat del seu envit ni el fet que les cojuntures nacionals anaven a ser tan canviants, doncs en qüestió d’hores Zapatero ha passat de fomentar l’aïllament del PP a valorar els beneficis d’actituds més obertes entre els populars. Agafada amb el pas canviat, no va ser estrany que ahir l’executiva dels socialistas valencians li demanara autocrítica al seu timoner”.
Vull donar les gràcies a EU, CiU i ERC per haver permés desemmascarar els que ens volen fer creure que estimen molt la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura, però acaben coincidint (i votant) amb aquells de la comunidad. I demanar al BNV, a EU i a ERPV que, d’una vegada, pacten per tal de tindre una veu valenciana, d’esquerres i progressista a les Corts Valencianes. I que els 154.323 votants de l’Entesa (EU), els 114.122 del BLOC-EV i els milers (no recorde la xifra) d’ERPV entrem amb força a les nostres Corts. Si no és així, un Parlament Valencià amb PP i PSOE deu ser molt avorrit.
M’adheresc a les afirmacions de “traïció” (per part del PSOE, clar) de l’esquerra i els nacionalistas per la decisió final de rebutjar les seues esmenes Però afig que no me n’he fiat mai (del PSOE) perquè tots recordareu les renúncies que acceptà a l’Estatut del 82.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.