Ara que ja sabem que tampoc la loteria dels Reis ens ha fet rics, que el concert de Cap d’Any de l’any que ve tampoc el dirigirà una dona i que les previsions del preu de l’habitatge tornen a recordar les xifres indecents de la bombolla immobiliària, el llenç en blanc que ens proporciona el calendari ens motiva a escriure bons propòsits per a un any que, de no ser que incloga una hecatombe, pot ser millor que l’any passat.

Els propòsits són objectius que marquem a la persona que volem ser i acostumen a tindre una vida molt curta: la que va del Dia de Cap d’Any a l’endemà dels Reis. Amb la caixa que conservarà onze mesos l’arbre, el naixement i tota la col·lecció de llaços, boles, figuretes i peluixos, alçarem també la il·lusió de Nadal que ha presidit, des de  la Puríssima a la vesprada del dia de Reis, el saló de casa.

La bajoqueta i l’encisam esperen amb ànsia el seu moment en la cuina, arraconats durant quinze dies on han sigut altres els protagonistes. Després del triomf de l’olla de Nadal, amb les pilotes i les gemmes de gallina, amb el tortell i la casca acaba la desfilada pantagruèlica. Micones de pastissets de moniato i torrons aniran pegant bacs durant uns dies fins que acaben, amb tot el dolor del cor, al fem. Ha arribat l’hora del bollit.

El mercat, però, no concedix treva i les rebaixes ens inciten a abandonar tota previsió de mesura. Emmirallats per la baixada de preus tornem a consumir productes que no necessitem i canviem coses que no estan trencades per altres que només són més noves en una espiral que esgota els recursos del planeta i fa més profunda la divisió entre rics i pobres.

L’any 2025 serà l’Any de Maria Beneyto, l’autora de La dona forta. De circumstàncies diferents però amb el mateix destí de Carmelina Sánchez-Cutillas o Maria Ibars, el silenci fou el guardó que reberen novel·les i poemes escrits per dones que gosaren reivindicar una vara de mesurar les coses diferent, una veu pròpia en un món que les excloïa.

A «Ciutat bombardejada» (1993) descrivia així un món que he vist fer-se realitat este 29 d’octubre: «Era el clam infinit. La nostra terra / ferida al cor, ens deia sens paraules, / petits noms de la sang que s’enfugia. / La terra, dessagnant-se». Donem-nos una oportunitat!.