Hui hem continuat amb les sessions de rehabilitació a la UCV sant Vicent Màrtir. He fet escalfament amb la cinta de caminar, exercicis de braços i cames i pujar i baixar escales. M’han trobat molt bé. I ja hem enfocat el darrer període de sessions. La logopèdia la duc més endarrerida, però anem fent també.
Ara que ja sabem que tampoc la loteria dels Reis ens ha fet rics, que el concert de Cap d’Any de l’any que ve tampoc el dirigirà una dona i que les previsions del preu de l’habitatge tornen a recordar les xifres indecents de la bombolla immobiliària, el llenç en blanc que ens proporciona el calendari ens motiva a escriure bons propòsits per a un any que, de no ser que incloga una hecatombe, pot ser millor que l’any passat.
Els propòsits són objectius que marquem a la persona que volem ser i acostumen a tindre una vida molt curta: la que va del Dia de Cap d’Any a l’endemà dels Reis. Amb la caixa que conservarà onze mesos l’arbre, el naixement i tota la col·lecció de llaços, boles, figuretes i peluixos, alçarem també la il·lusió de Nadal que ha presidit, des de la Puríssima a la vesprada del dia de Reis, el saló de casa.
La bajoqueta i l’encisam esperen amb ànsia el seu moment en la cuina, arraconats durant quinze dies on han sigut altres els protagonistes. Després del triomf de l’olla de Nadal, amb les pilotes i les gemmes de gallina, amb el tortell i la casca acaba la desfilada pantagruèlica. Micones de pastissets de moniato i torrons aniran pegant bacs durant uns dies fins que acaben, amb tot el dolor del cor, al fem. Ha arribat l’hora del bollit.
El mercat, però, no concedix treva i les rebaixes ens inciten a abandonar tota previsió de mesura. Emmirallats per la baixada de preus tornem a consumir productes que no necessitem i canviem coses que no estan trencades per altres que només són més noves en una espiral que esgota els recursos del planeta i fa més profunda la divisió entre rics i pobres.
L’any 2025 serà l’Any de Maria Beneyto, l’autora de La dona forta. De circumstàncies diferents però amb el mateix destí de Carmelina Sánchez-Cutillas o Maria Ibars, el silenci fou el guardó que reberen novel·les i poemes escrits per dones que gosaren reivindicar una vara de mesurar les coses diferent, una veu pròpia en un món que les excloïa.
A «Ciutat bombardejada» (1993) descrivia així un món que he vist fer-se realitat este 29 d’octubre: «Era el clam infinit. La nostra terra / ferida al cor, ens deia sens paraules, / petits noms de la sang que s’enfugia. / La terra, dessagnant-se». Donem-nos una oportunitat!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!