Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Alguns van pregonant el seu optimisme. O són cecs i sords, o s’ho fan, tancats en els seus ghetos de confort, mentre la majoria de la humanitat es despenya per abismes d’injustícia, d’oprobi, de pobresa, de manca d’habitatge, d’accés a la sanitat, a l’educació… El nombre de víctimes de la cobdícia va augmentant en el planeta; al Sud, crònicament explotat i al Nord per efectes de la crisi. Retallades socials i repressió davant les protestes són les mesures que els poderosos prenen per tal d’afrontar la situació.

La intel.ligència, aqueixa facultat que ens permet encarar-nos amb la realitat, ens impedeix ser optimistes. Són gravíssims els  problemes que ens ofeguen i no es prenen les mesures adients per tal de solucionar-los. Les generacions joves i les per arribar, van a viure en condicions pitjors que les nostres. Més encara, els atacs que està sofrint la natura –canvi climàtic, reducció salvatge de la biodiversitat, contaminació creixent…- poden comportar, inclús, fins l’extinció de la vida humana.

Alguns ingenus creuen que si es tanquen al seu interior, en la cerca d’una pau íntima, en una espiritualitat sense compromís, en una evasió autocomplaent, fugiran del malestar i viuran feliços.

Ser pessimistes en aquesta conjuntura és signe de lucidesa. És reconèixer la gravetat de la situació, adonar-se dels perills que ens amenacen, individualment, grupalment i com  a espècie. La pregunta ara és què fer. Resignar-s’hi, cedir a la por, esperar passivament el pitjor… O indignar-nos-hi, per dos motius: per com-passió cap als que estan en situacions dramàtiques per a la seua vida i la seua dignitat i perquè a aquesta situació no ens ha dut la fatalitat sinó l’actuació desaprensiva i irresponsable dels que exerceixen l’autèntic poder, l’econòmic. Com cantava Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios / que el dolor no me sea indiferente / que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente…”

Perquè la indignació sola no resol els problemes. Quan al nostre voltant, -prop o en qualsevol racó del planeta- hi ha gent que mor literalment de fam, set, o malalties, la primera tasca serà socórrer-les en la mesura de les nostres possibilitats. Amb plena consciència que en cas de necessitat, cesa la propietat privada i totes les coses es tornen comunes. Fent servir la coneguda metàfora, caldrà donar peix al famolenc. I després ensenyar-li a pescar.

Però tampoc això és suficient avui. Caldrà preguntar-se per què hi ha tan pocs peixos al riu i per què està contaminat. Cal acompanyar-se d’una correcta anàlisi i d’un compromís per tal de canviar la situació en la direcció resultant d’aquest diagnòstic previ. Cal bussejar en les causes profundes que ens han conduït a aquesta crisi: una profunda degeneració ètica i un sistema –neoliberal- nascut d’aquesta i que la retroalimenta. És una concepció antropològica torçadament errònia: veure l’ésser humà com a individu aïllat i competitiu que solament lluita amb  la resta per tal d’assolir el seu desenvolupament, xifrat en una acumulació de béns materials. I un sistema sociopolític, construït a partir d’aqueixa concepció i al seu servei, encara que es disfresse de democràcia, que garantesca l’accés al poder polític dels que obeesquen el dictat dels centres de poder econòmics. És a dir, hi ha unes persones i grups, directament responsables –èticament, per descomptat i, en bastants casos, també legalment- d’aquesta acumulació de malifetes. Hi ha unes víctimes directes, empobrides i aixafades. I altres, còmplices, en haver interioritzat aqueixa ideologia dominant a canvi de les molles que queien de les estovalles dels poderosos i que avui contemplen atemorides com elles mateixes poden caure en els pous de la pobresa, en aqueixa roda cínica d’explotació que aguditza la dualitat social entre persones i països.

El progrés tecnològic ens ha dut formidables poders desconeguts fa temps. Poders que poden utilitzar-se al servei de la persona, de totes les persones, o… al servei dels posseïdors del gran capital que finança les investigacions i decideix sobre la seua aplicació. Pot servir per a la destrucció, per a la mort, o per a la vida, per a la vida autènticament humana. La humanitat ha crescut en poder, però en consciència ètica s’ha estancat o… ha retrocedit?

Ser pessimistes lúcids és qüestió d’intel.ligència. No resignar-se, malgrat això, és qüestió de sensibilitat moral. No caure en la temptació de la resignació fatalista suposa obrir la consciència a aqueix deure ètic inajornable. Per nosaltres mateixos, per la nostra coherència personal, per compassió a les víctimes, per solidaritat amb les generacions futures. És la responsabilitat que ens pertoca davant l’enormitat de la crisi. Del compromís de la nostra resposta, brollarà l’esperança. Segurament no veurem els resultats de la nostra sembra rebel, altres recolliran la collita. I, malgrat els fracassos, de les nostres impotències, foradarem en exercici solidari el mur granític de l’opressió. Els creients en Jesús de Natzaret, tenim un exemple que ens guia: del seu fracàs clamorós en la Creu brollà la Resurrecció que el seu Pare obrí per a Ell i amb ella la promesa de quants treballen per la justícia, embarcats en la tasca de rescatar els altres crucificats.