Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

11 d'agost de 2007
0 comentaris

MÉS DE 45.000 GRÀCIES

Avui i ara haig de donar les gràcies per les més de 45.000 visites al bloc (des que tinc constància d’aquest recompte i si la cosa compta bé… que no ho sé…) em semblen moltes.  Acabe de llegir un article de Joan F. Mira d’ahir al diari AVUI. Trobe que és interessant. Per si encara no l’heu llegit i us abelleix fer-ho, el teniu a contnuació:

NO ERA GENS PREVISIBLE L’ÈXIT DE LA IDEA D’UNITAT

Català, valencià

Joan F. Mira / Escriptor


DANIEL BOADA

"Iquines han estat les claus de l’èxit del secessionisme
lingüístic…?", em pregunta l’entrevistador. "Perquè el PP sembla que
ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalanisme,
no?" Com és ben natural, ja que l’entrevista és per a una revista
seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, l’entrevistador
vol saber què en pense, de tot plegat: del País Valencià i dels seus
habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del
futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, deu pensar que
això del "secessionisme lingüístic" és una invenció molt perversa i
moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble
suposició és justament la que falla: ni és un invent contemporani, ni
ha tingut l’èxit que tanta gent pensa.

(segueix més avall)

"JO HO DIRIA AL REVÉS", VAIG RESPONDRE per tant. "És a dir, ¿quines
han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el
secessionisme no haja triomfat en aquest país? Perquè en la societat
valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, amb la Renaixença (!),
ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua.
Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era
percebut com una cosa estranya, distant i diferent. Ningú pensava en
clau d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda. La massa de
la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una
llengua, el català una altra. En aquest sentit, als anys seixanta vam
partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents minoritaris, d’uns
cercles reduïts selectes." Aquesta és la primera part de la qüestió. El
signe d’admiració aplicat a la "Renaixença" valenciana significa que,
per al conjunt del país, tingué pocs efectes visibles: els poetes
pensaven, això sí, que la llengua era una, sovint sota el nom de
"llemosí", però la gent no en sabia res, de tot això, ni dels poetes ni
de la unitat de l’idioma. La massa de la gent, fins i tot la gent amb
carrera o amb batxillerat, percebia el català -si és que hi pensaven-
com a llengua dels catalans, no dels valencians. La història, des dels
segles XVI o XVII com a mínim, no permetia una altra percepció.

I LA MEUA RESPOSTA CONTINUAVA: "Ara és un prodigi que hi haja
l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no
segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià,
l’aparició d’una literatura moderna homologable amb qualsevol país, la
integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera
produït una recuperació a la gallega, secessionista i molt més
castellanitzada". Vistes les condicions històriques, atesa la percepció
popular d’una "llengua valenciana, no catalana", l’any 1900 o el 1930 o
el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora
d’alguns petits cercles lírics o erudits. Quan dic percepció popular,
vull dir això mateix: per exemple, que explicar-li a la bona gent que
el valencià que parlen no és ben bé un idioma propi sinó una variant de
la llengua catalana, pot ser percebut amb la mateixa estranyesa i
rebuig que si a la bona gent de Barcelona o de Vic els explicaven que
el català és només una variant de la llengua valenciana. En casos com
aquest, l’èxit de la filologia acadèmica és del tot imprevisible.

AQUEST ÈXIT INSÒLIT, EN EL CAS VALENCIÀ, va ser fulgurant en termes
ideològics els anys seixanta i setanta del segle passat. Va ser
indubtable, en el camp de la llengua escrita, de l’ensenyament i de
gairebé tota activitat cultural. I la meua resposta concloïa: "Que això
haja tingut uns entrebancs i una reculada recent fomentada per un
determinat partit polític [afegiré ara que no només per "un", sinó per
la complicitat d’un altre, i per alguns altres errors i factors…] és
del tot lògic, sobretot si ens atenem a la dinàmica històrica
que ha tingut aquest país. Com a mínim, podíem esperar aquesta
resistència a la normalitat que ha assolit la presència de la nostra
llengua en molts àmbits de la societat. Aquesta resistència
(regionalista, espanyolista) podia haver anat molt més lluny. Des d’una
perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la
unitat de la llengua, realment és increïble".

QUI PENSE QUE, EN AQUESTA MATÈRIA del valencià i el català,
veníem d’un passat de llengua unida (un passat de dos i tres i quatre
segles) i percebuda i vista com a una, i que només la maldat dels
enemics ha desfet aquesta unió en temps molt recents, vol dir que
ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria.
La llengua ha estat sempre una, certament, des de la seua arribada al
regne i país dels valencians. Però feia segles que la massa de la gent,
el 99% de la gent, ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava
decididament el contrari. Precisament si oblidem aquest fet, si
l’ignorem, és quan no podrem entendre la meravella de la unitat
recuperada. Si jo fóra blavero, els assegure que em sentiria bastant desesperat.

FAGECA I FAMORCA
11.04.2010 | 11.39
Sant Antoni de Llombai
16.03.2015 | 1.10

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.