Els Papers de Santa Maria de Nassiu

      Ara és el moment de fer-li justícia al
més rebó dels Borja, perquè nosaltres els gandians no sols admirem el nostre
duc sant. És més, molts  ens sentim com a
fills seus i per això ho celebrarem. A
més a més, ¿qui pot estar segur de no portar la llavor d’ell? ¿Com podríem
oblidar-nos d’un Borja i Aragó al qual cada any acompanyen un centenar i mig de
persones amb el ciri el dia de la seua onomàstica, en representació de tots els
estaments d’aquesta gran ciutat? Una ciutat que ja desitja començar a preparar
aquest gran esdeveniment amb l’ajuda confirmada de la Generalitat Valenciana,
l’Ajuntament de Gandia i el seu Cap d’Esdeveniments, que volen que siga un
aniversari ple de sorpreses i de gust exquisit. Però com que algunes de les
activitats que es preveien són tan fantàstiques i extraordinàries, no s’han
pogut mantenir en secret per part dels qui les coneixem perquè la il.lusió i el
comboi, a hores d’ara ja ens desborda.

Duc sant nostre, gràcies a
la mort de l’emperadriu Isabel de Portugal! Quins dies foren aquells de
disgust, desassossec i responsabilitat per al nostre duc! I quin plat de calent
haver-se d’encarregar del trasllat del fèretre amb les despulles mortals d’una
amiga tan gran! Quants dies amb el cos mort arrosegant la pols del camins
d’Espanya –aleshores no havia autopistes! I damunt, sense haver
embalsemat el cadàver, ni formol,… Res! Res
que poguera haver conservat aquella bellísima dona. Així que, en arribar al
destí el nostre duc va haver de reconéixer el cadàver de l’emperadriu, i en
obrir de nou el taüt…Dèu meu! No sols quina pudor! Al tuf, en aquella època
estaven acostumats. Però, com s’havia llançat a perdre aquella bellísima
senyora que havia sigut l’emperadriu d’Espanya!

       Alli
davant la imatge de la mort, en el pitjor moment de la putrefacció, estava el
nostre duc, que sense saber que un dia seria proclamat sant, va dir “no mai més
serviré a qui  se’m puga morir” . Clar,
sent duc, sols podia servir al rei o a Déu. Ell tenia molta classe. Ell no era
un sant de l’estil de Teresa de Calcuta –pobreta meua!-, que serà santa a
resultes d’altres dedicacions.

       El nostre sant, a més de ser duc era
pare de família, i ben nombrosa, i clar, els fills sempre estan pel mig i tenen
boca per a menjar i demanar…, i noblesa obliga; per tant, qualsevol dubte o
comentari al respecte és improcedent de totes totes.

Continuem, perquè el que
ve ara és molt rebonic…Conten les cròniques, que l’aspirant a sant, en tornar a
Gandia per arreplegar les maletes i els baguls –que eren d’allò més bo, de
Louis Vuitton- a fi d’encetar eixa nova vida de santedat, exempta de sedes
brocades d’Almoines i de vellut de València, a mesura que passava per les
avingudes de canyamel de les seues propietats i cantava alegrement “Yo no
quiero pa vivir una montaña de oro fino y pedrería…!” l’aire al seu voltant
s’impregnava d’una fragància especial, una olor que sols desprenen els sants
vertaders. L’olor de santedat, fragància que el pare Porus, alquimista jesuïta
que encara va  arribar a tractar el sant,
va aconseguir transformar en perfum, o millor dit, en sant oli perfumat, la
fòrmula del qual ha estat custodiada amb zel per la Congregació fins i tot
durant la Guerra
Incivil, quan va romandre emparetada per tal   que no poguera ser descoberta, i arribar
així al 2010, com a fragància d’ús especial per a tots gràcies a l’empresa
catalana de colònies i perfums Puig, que la materialitzarà amb la financiació
del Excel·lentísim Ajuntament de Gandia.

      L’Alcalde, i senyora duquessa –que estarà
abonada tot l’any a Gandia, segurament al Palau o al Cèsar Borja Resort que
també s’ha oferit per a aquesta ocasió- seran els padrins  en la presentació del perfum que a hores
d’ara la corporació mucicipal  en ple ja
desitja estufar-se. Capritx dels déus, que promet ésser eixe nou perfum, i per
al qual ja s’han elegit els noms següents, atenent les seues distintes
intensitats, segons la fragància original, Eau d’Enginy per a l’aigua de
colonia, d’Enginy per a l’eau de toilette i Enginyíssim per a
l’eau de parfum.

    I parlant d’olors, ja estan preparant el
que és dira “El Tinell d’Ell”. Un 
abans i un després en la taula del sant. Per a en cas que quan dinem
reglotem de fartera ho compensem  en
sopades de sant,  llaugeres de veres. Ací
no bollirà com cassola al forn res, perquè les que es necessiten són tan grans
que ni Galbis, que ja ha estat consultat, no en té d’eixa mida per a poder
deixar-nos-les, i en això estan ara, a fer els calderos per a guisopar les
viandes, arnadins i codonyats.

    Recordem
a sant Borja, perquè ací a Gandia li diem així familiarment, convertint el seu
cognom en nom i com a conseqüència hem afegit al santoral tots els Borja i
Borja Mari d’Espanya, dels quals tenim ja notícies a través d’algunes
filtracions, que s’estan mobilitzant per a convocar una trobada, si el
consistori no té cap inconvenient, i no en tindrà cap, a Gandia, amb el lema : “nosaltres
sí que som Borja”. Per aquest encontre no estaria gens malament anomenar a
Borja Thyssen per tal que fera els honors de padrí i aprofitant l’avinentesa ,
obrir-li les portes del Palau a fi de que ens mostrara una selecció d’obres
d’art de la seua col·lecció particular, ja que, d’acceptar, com que hauríem de
convidar a Tita…. ¡quina ocasió més adient perquè fóra Gandia el lloc de
suavitzar les desaveniencies  entre mare
i fill, en eixe paranimf de bellesa incomparable que és el nostre Palau Ducal
!  I com qui no vol la cosa, es podria
fer un toc als del tomate sobre dit esdeveniment, i Gandia
eixiria en totes les cadenes de televisió d’Espanya, -la gent ho vol així, vol tomate!-
i si de veritat es reconciliaren mare i fill, ja podrien preparar-se els
pares  jesuïtes…que ni quan tenien
tercerons… Ells, que sols desitjaven un aniversari exemple d’austeritat, en
el silenci i el recolliment de les estances borgianes del Palau, rebrien
glopades de gent a totes les hores del dia, ja que podria convertir-se aquella
ducal casa en un lloc no sols sant, com ja ho és, sinó també en un marc ideal
per a la conciliació nacional de les famílies.

      Abans
que no se m’oblide, apunte que seria convenient també convidar els representans
de la noblesa austro-hongaresa atés que, a banda de ser persones que omplin amb
molta classe qualsevol esdeveniment o efemèride, no hem d’oblidar que el
període Borja és de dinastia Àustria i no Borbona .I potser la nostra duquessa
siga la millor amfitriona per a ser l’ encarregada de convidar a la gent  d’aquella branca dinàstica.

     S’ha
de celebrar amb grandesa, i com diu el nostre himne li ofrenarem noves glòries
perquè el sant està en els altars més alts i perquè alta quedarà tambè la
nostra generosa i catòlica ciutat amb aquest aniversari de tan gran
volada.  No obstant, hi ha alguns
malentesos entre la comunitat de reverends pares que habiten el Palau, i el
consistori socialista, el qual amb eixe afany d’atendre pluralment els desitjos
dels diferents estaments culturals de la ciutat, sembla que ha dedicat, segons
diuen, una partida de diners del pressupost perquè es puga fer una analítica
completa, amb adn inclòs, de les pressumptes gotes de sang – i no de
roig de cinabri com diuen alguns- 
existents a les parets de la Santa Capella del Palau Ducal i que des de sempre
s’atribueixen al sant. Aquesta analítica ha estat sol·licitada pel grup
d’intel·lectuals de la secció de l’Àrea de Ciències de la Salut de la ciutat, per a la
qual cosa han proposat al professor Grisolia com a coodinador, i es compta a
més a més amb la col·laboració de l’Institut Anatòmico-forense de la Ciutat del Vaticà, on són
guardades algunes ampolles amb pixum dels papes i de la xiqueta Lucrècia, i que
a l’hora de constatar les dades, donaran llum verda  a aquest projecte, encara que l’autenticitat
d’aquella sang ja tots la sabem. Però, com és tant delicat el tema, s’ha de
mantenir rigorosament el secret d’aquesta anàlisi, perquè s’especula també amb
la possibilitat que, en cas de ser realment del nostre sant, poguera ser clonat
i clar, encara que els pares jesuïtes són molt moderns i avançats, fins eixe
punt no arribarien mai a consentir o transigir en el cas de saber-ho. Però
llengües ben esmolades afirmen, com sempre s’ha filtrat tot, que el senyor
Alcalde i el senyor Laparra ja ho tenen ben raonat, i a aquest darrer, poder
entrevistar en viu  el sant , el faria
tornar boig d’entusiasme. L’Alcalde, mentre, ja s’imagina amb el xiquet duc al
braç, ensenyant-lo a Fitur 2009, un any abans d’aquesta magnànima celebració,
com a reclam  turístic màxim de Gandia,
respecte a la qual cosa el regidor d’hisenda diu que “si s’ha de pagar la
taxa camera per drets d’autor i d’ús del Sant la pagarem,” ja que no podem
arriscar-nos al fet que en altres comunitats se’ns avancen i facen el mateix
amb santa Teresa de Jesús o sant Juan de la Cruz per a llançar una campanya de “Redescubra
Castilla”, perquè en eixe cas deixaríem la  Comunitat Valenciana sense
el turisme de sol i platja que tant ens convé”.   Igualment, i a instància de la Associació Cultural
Gandiana d’Amics del Carrer de la
Porquera, presidida 
per la senyora Na Consuelito Gasca i coordinats aquests pel senyor Cap
d’Esdeveniments, ha estat sol·licitat que aprofitant l’anàlisi del gotelé
sangonós, siguen analitzats també dos aspectes de caràcter metafísic que
descarten qualsevol dubte o especulació actual, sobre la santedat del nostre
patró. Cal que aquesta anàlisi deixe constància de si les gotes de sang en
qüestió,  que taquen les parets de la
capelleta, són fruit d’accions punitives amb finalitat exclusivament
mortificant o pel contrari són la causa d’accions sadomasoquistes amb la
finalitat  última de la consecució del
pur plaer. Així mateix, sol·liciten també que si existeixen  entre la població actual persones que saben,
per tradició oral familiar, que són descendents del senyor duc, que se’ls done
l’oportunitat de fer-se les anàlisis de l’adn i que, en cas de ser
positives, l’Ajuntament els concedisca una pensió vitalícia, i també que
tinguen dret de lloguer al Palau, almenys durant una quinzena de dies a l’any,
perquè puguen sojornar a cor que vols , de manera que siguen compensats pels
quasi cinc-cents anys que els seus avantpassats no van tenir dret de fruir.

    Aquests estudis segurament alçaran
bambolles entre  certs col.lectius,
propensos a la crispació, ja que no es troben exempts de perversitat, i en el
fons no pretenen més que rendibilitzar les inversions. Però en fi, què podem
fer si la societat ho vol així? També és lícit, d’un altra banda, que les
inversions siguen rendibles, encara que parlar de diners, tractant-se del sant
duc, és una vulgaritat; i com que el nostre president de la Generalitat ha dit que
el que siga necessari, l’objectiu ara no ha de ser-ne un altre que preparar
eixa efemèride i aprofitar-la també per esclarir qualsevol dubte sobre la
il.lustre personalitat del nostre sant, que els gandians sabem que no té cap
taca. També ha dit l’Alcalde que tant si eixen pocs descendents del sant duc
com si n’eixen molts, o de la mateixa branca genealògica, la pensió a rebre
serà simbòlica, uns trenta euros al mes, o el que abans eren mil duros, que fa
més pensioneta. Però. per  a
l’Ajuntament, l’objectiu últim és fer d’eixa Gandia guapeta una preciositat de
ciutat, i per al  2010 ho serà.

Fem memòria ara i cantem
una estrofeta de l’himne del nostre patró …“Nuestros pueblos te vieron nacer,
santo duque….” I és que a un sant, com a un rei, cal cantar-li en castellà .

     Com a colofó, vaig a anunciar el que serà
la vedette de totes les propostes per a aquesta celebració, una proposta
que pel futur que té és un secret de valor incalculable i perquè no podem
deixar escapar un projecte com aquest, i que per dur-lo a terme tots hauríem de
fer força i lluitar a fi que esdevinguera demà ja una realitat: Un gran parc
temàtic, sols per a adults “The Borja’s Paradise”, dedicat a la pràctica del
sexe en tots els seus vessants civilitzats, que faria de Gandia i tota la Safor el centre de
peregrinació més gran del món, amb grans hotels resort amb els noms de Roderic,
Calixt, Maria o Lucrècia…que ens farien arribar ingents entrades de dinerets
que beneficiarien tant els ciutadans de Gandia com els de la contornada del
parc, amb l’exempció de qualsevol tipus d’impost o taxa municipal. Ací sí que
hem de reconéixer que el senyor alcalde ha tingut d’engolir-se el gripau per
tal d’arribar no sols al consens sinó a l’acord absolut i total de tots els
representants dels grups municipals –s’ha dit que la idea primera va ser d’algú
del PP- i a això se li diu guanyar, perquè amb això guanya Gandia i de rebot
tota la Conca
de la Safor, la Nostra.

     No
cal dir que tots el qui sabem del projecte estem en erecció permanent. I
demanen que sant Borja ens la conserve.

I que no ens passe com en la Disney, que se’n va anar a
París. Memòria o cames.

                                                                                                                  
Joan Millet