Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La crisi oblida els sense papers i els seus greus problemes. Es confirma una vegada més que són material rebutjable. Quan, en èpoques de bonança econòmica, ens ferem falta, els cridàrem i rebérem. Quan l’economia naufraga no ens importa ignorar la seua sort.

El gran treball dels sense papers és esquivar la policia que, en qualsevol cantó, els pot detindre i iniciar un procés ràpid d’expulsió. Són rebutjables. Ningú no alçarà un dit en el seu favor. Si els toca la mala sort de topar-se amb la llei, seran tornats a la terra de ningú que és el desert.

Sobreviuen amb ajudes xicotetes i amb humils treballets pagats al comptat: 50 euros per netejar una nau, 20 euros per traure uns escombraries d’un magatzem, diners insignificants que no permeten pensar en un futur possible.

Algunes organitzacions (com la mateixa Càritas) els anima, de vegades, que tornen al seu país, ja que allí, almenys, poden tenir algun empar de la seua família. La bona intenció d’aquest plantejament és clara, però confirma, una vegada més, la seua qualitat de material rebutjable.

La seua mescla amb la població local es fa molt difícil. Solament alguns aconsegueixen ser entesos i acollits amb senzillesa per persones disposades a donar la cara per ells. Resulta difícil apostar per la dignitat de qui està immers en l’exclusió.