Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La declaració de l´any 2015 com l´any Carles Salvador és bon moment i ocasió per repensar el per què de l´estat actual del País Valencià, en tant que poble. Carles Salvador, com els de la seua generació, fou un estudiós, usuari i ensenyant de la llengua dels valencians, la qual s´estimava i per això es dedicà a ensenyar a estimar-la. Aquesta fou la seua vera tasca, el seu treball, la seua dedicació, la seua obra. Carles Salvador fou un dels firmants de les Normes de Castelló amb què es posaren les bases de la normalització de la llengua. Haurien d´haver sigut els prohoms de la Renaixença els que la normalitzaren, però la manca de voluntat palesa ho feren impossible.

Carles Salvador sabia, com ho sabia tothom, que calia una normativa per a poder escriure, poder llegir i poder ensenyar en les escoles la llengua pròpia dels valencians. I s´hi dedicà de per vida. Volia, a més, que el valencià „el català que parlem els valencianoparlants, el català més clàssic i bell del món„ fóra una llengua de cultura i culta, com ho havia sigut molts segles abans, com ho era quan l´escrivia i llegia Ausiàs March, Joanot Martorell, Eiximenis o els papes Borja que dugueren a Roma familiars i valencians de confiança, també la llengua. El prestigi de la llengua.

Gràcies al treball incansable per la llengua dut a cap per Carles Salvador i per altres, com ara a tall d´exemple Josep Giner, Francesc Ferrer, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Germà Colom… el valencià entrà a l´escola, als mitjans de comunicació, a les institucions públiques pròpies, sancionat a través de la Llei d´Ús i Ensenyament i l´Estatut d´Autonomia que la sanciona com a «la llengua pròpia dels valencians». I, no obstant això, és ben escàs el seu ús pels polítics valencians i pels representants d´aquells que sí l´usen i se l´estimen. Si més no l´han ignorada, l´han reduït a un ús simbòlic o folklorista en festes populars o dates commemoratives, quan no simplement l´han menyspreat.
Aquest ha sigut el cas de la representant de la institució valenciana que governa la capital dels valencians qui, durant més de 23 anys ha estat anorreant la dignitat dels valencianoparlants com la de la llengua que parlen. No és un cas aïllat, però; tampoc no és un comportament puntual o circumstancial; ha sigut i és sistemàtic, car és l´expressió de l´autoodi més aborronador denigrant els seus propis orígens. No emprar la llengua dels seus representats amb normalitat, amb dignitat i cura, no ajuda al seu prestigi, diu molt de qui així s´expressa, i constitueix un insult a la intel·ligència humana i una manca de respecte imperdonable a tots els valencians, incloent-hi aquells que tenen una altra llengua diferent de la valenciana, perquè d´ells és també patrimoni.

Un tan alt representant d´una institució valenciana no pot, no deu, no es pot consentir que continue exercint un càrrec amb el qual fa ostentació evident de menyspreu constant a una part, una gran part, dels seus conciutadans. En una societat democràtica normalitzada, és clar, tindria conseqüències electorals punibles. Ara és moment, doncs, aprofitant l´esdeveniment commemoratiu de l´any Carles Salvador de repensar-nos com a poble, a través dels valors ètics, l´esforç personal i el treball per la dignificació, l´ús i el prestigi degut del valencià, en tal que valencians. La societat civil hem d´exigir de la classe política valenciana no tan sols la seua implicació, sinó l´exercici de valencians a tots els àmbits, sense restriccions; com també hem de ser la societat civil valenciana que exercim de valencians amb la normalitat i la dignitat amb què també ho fan els usuaris de qualsevol altra llengua arreu el planeta. És un deute amb Carles Salvador i amb tots els altres; és un deute amb nosaltres mateixos.