Intetaré refer l’apunt que, INCOMPRENSIBLEMENT, després de desar-lo en esborranys, em desaparegué.
Vaig eixir del poble cap a l’Alcúdia cap a les 19:00h i allí ja m’esperava Nosal3 per tal d’acabar, juntament amb Mamen, al Palau de la Música de València. Un cop al Palau poguérem saludar amics i coneguts. En primer lloc, Arre burro polseguera, de Vilanova de Castelló. Després, només accedir a la Sala José Iturbi, saludàrem l’amiga de Llutxent, Neus, a qui de tant en tant trobem en saraus d’aquests. Parlàrem un poquet d’amics comuns. I encara no havia pres seient fou Roger Cremades qui em va veure i em saludà. Roger fou alumne meu fa molts anys a l’institut on encara avui impartesc classes. Encara que l’any passat ens retrobàrem però tinguérem molta alegria de tornar a veure’ns i aprofitàrem l’ocasió perquè es conegueren Nosal3 i Pel Paisatge. I així arribà l’hora d’inici del concert.
Era la primera vegada que els escoltava en directe. Que en tinguera notícia fou cosa de l’atzar. Els havia llegit una entrevista a El Temps feia temps. Havia comprat el CD que tenen enregistrat. Per cert, me n’enviaren dos al preu d’un (el vaig regalar). Gràcies. Les quasi dues hores de concert ens passaren en un obrir i tancar d’ulls. Ens oferiren tots els temes del CD i algun de nou. I fou en sonar Les corrandes de la parella quan el públic començà a participar pujant a l’escenari i cantant la seua aportació al tema. Foren unes quinze persones, de les quals destacaria la xiqueta que hi pujà i el xicot que féu una intervenció a favor del Cabanyal i que, a més a més, ens arrencà uns forts aplaudiments en dir: “Palau de la Música i en català!”.
Un cop acabat el concert, poguérem saludar Miquel Herrero, també ex-alumne. I Pere i Ana, que ens acompanyaren en el sopar posterior, sopar que tingué lloc a “Va de bo!”. Durant el sopar (molt bo i ben acompanyats i tractats) parlàrem del diví i de l’humà. No arribàrem a arreglar el món però quasi. I així entre frase, misteletes, etc. arribà el moment d’anar-nos-en cap a casa. Vaig arribar després de les 03:00h en una nit gelada. Abans d’acabar l’apunt vull destacar el joc al que ens “someteren” Pere i Ana. Haig de reconéixer que no trobàrem la solució i mira que ens donaren pistes. Crec que de tant clar com estava volguérem fer-ho complicat.
I sols em queda desitjar llarga vida musical Manel i repetir al més prompte possible la trobada a València, a l’Alcúdia, a Gandia o al meu poble. Bona vesprada.
Només dir-te que l’amiga que ens portà a València és Xusa, no Mamen…
la pose ací, doncs se que no la llegirà heheh
jo sempre dormo amb estufa, ella així no pot dormir
“ens ha costat deu i ajuda arribaaar fins aquí”!!!
😀
De Vilanova de Castelló?
A part, molt bon resum. La veritat és que va estar bé tot el concert… A veure si repetim concert de nou…
que la Xusa té cara de Mamen i que aquella nit va ser sorprenent i divertida alhora.
Una abraçada.
Ana