Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

9 de desembre de 2006
General
5 comentaris

Llengua i sobirania

Ahir vaig llegir a la premsa dos articles que us vull recomanar. El primer era de la nostra escriptora i estimadísima Isabel-Clara Simó intitulat De llengües. D?aquest article vull destacar el barrer paràgraf. El destaque en vermell-roig. 

De llengües

Isabel-Clara Simó

He llegit un educat, civilitzat article d’Esther Tusquets sobre la llengua, del qual extrec dues idees: que el català no està en perill perquè va aguantar el franquisme i que el que troba negatiu no és la llengua catalana sinó la seva imposició. A l’admirada Tusquets voldria dir-li que les llengües moren i que el català està més a prop de la mort ara que fa trenta anys, un perill real i constatable, malgrat el resistencialisme del passat; i que cap llengua moderna del món sobreviu si no és imposada, inclòs el castellà, la imposició del qual no sembla generar cap mena de rebuig.

I és que la qüestió de les llengües és molt complicada. I tots correm el risc de refiar-nos massa del nostre context social més immediat. Ara mateix llegeixo una notícia que diu que el 65% dels hispans d’Estats Units desitgen que l’anglès sigui l’idioma oficial de tot el país, quantitat que augmenta al 79% quan es pregunta als hispans de segona generació. I estem parlant d’Arizona i Texas, per exemple. La notícia pot sorprendre els qui no estan ficats directament en el debat lingüístic: tret que hom no vulgui saber res i es proposi ignorar-ho tot sobre els immigrants, es pot assegurar que volen per als seus fills la llengua del país on han anat a parar. Ells mateixos sovint no es veuen amb cor d’adquirir una nova llengua, però volen que l’escola sigui en la llengua del país d’acollida. Volen un futur d’integració. Per això l’anticatalanisme té tant d’interès a amagar dades de casa i de fora. Clar i ras: per al català, els immigrants ni han estat ni són cap obstacle. Una altra cosa són els autòctons que se senten espanyols. Una de ben diferent.

I avui va d?autors valencians: el segon és Joan F. Mira. Al núm. 1.172 de la revista EL TEMPS escriu un article intitulat Escòcia lliure. L?article és molt il.lustratiu del que vol dir l?expressió Escòcia lliure comparat amb la mateixa expressió que utilitas el president del Parlament Català Ernest Benach el dia de la presa de possessió. Ací teniu  el fragment més significatiu de l?article:

 

El temps que corre

Escòcia lliure

?Aquell Partit Nacionalista Escocès, que fa trenta anys era folklore, és ja la força política majoritària, segurament guanyarà les pròximes eleccions, i assegura que proposarà un referèndum per la independència. Els anglesos, d?altra banda, no pareix que se?n preocupen gens ni mica, ni s?alteren ni s?exciten pel tema. I això, comparat amb Espanya, és una diferència substancial? Per això quan algú crida ?Catalunya lliure? ja sap que és un crit il.usori, però quan allà criden ?Escòcia lliure?, hop diuen de debò. Peciència, que tot ha d?arribar, si és que arriba.?

I ja que estem parlant d?articles i articulistes també vull extractar tres punts de l?article de Xavier Roig, enginyer i escriptor, que escrivia ahir a l?AVUI. Ací teniu el fragment:

A Catalunya ens queden dues opcions: seguir dissimulant fins que allò que tots sabem esclati també i es munti un sidral, o arremangar-nos i posar-nos a treballar per aplicar-hi solucions. I per no ser acusat de manca de positivisme, voldria suggerir tres actuacions concretes que ajudarien -ni que fos una mica- a evitar que Catalunya continués baixant desbocadament, com ho està fent, pel pendent del desprestigi.

Primera. Instaurar les llistes obertes mixtes per a l’elecció d’ajuntaments. No parlo de ciència-ficció, o de solucions existents només en cultures llunyanes. Les llistes mixtes les utilitzen a Portugal, França, Alemanya, etc. Consisteix en aquell mètode pel qual els ciutadans poden elegir l’alcalde entre els noms d’una llista oberta. Noms de persones que no cal que siguin de cap partit. En paral·lel, mitjançant una altra llista tancada, s’elegeix la composició del consistori; i això es fa votant llistes confeccionades per partits. Resultat: l’alcalde és independent dels partits i presideix l’ajuntament, però la tasca municipal s’executa segons la composició política del consistori. El marro i les irregularitats estan mínimament controlades. L’equilibri és evident.

Segon. Llei nova de finançament de partits. S’ha d’acabar amb el fet lamentable que els ajuntaments actuïn d’oficines de recaptació dels partits -mitjançant aportacions que es duen a terme, això sí, pel bonic mètode dels donatius anònims "desinteressats"-. La irregularitat a les institucions (públiques o econòmiques com, per exemple, són les empreses) acaba portant a la corrupció de les persones. Una empresa poc honorable no genera empleats honrats. La vida és així i no descobreixo res nou. Els partits, els seus membres, i els ajuntaments, no poden gaudir de privilegis que els permetin saltar-se principis de transparència i honradesa que són evidents i universals.

Tercer. Els comptes municipals, degudament auditats, s’han de penjar a la web corresponent. No cal que els ajuntaments ens enviïn propaganda sobre la feina feta on, a sobre, se’ns tracta d’imbècils. Que els ajuntaments facin com fan les corporacions privades: la memòria econòmica de l’any s’ha de penjar a la web per a qui vulgui descarregar-se-la per Internet i llegir-la. Cal saber d’on vénen i a on se’n van els diners. I volem saber l’opinió dels auditors sobre la legalitat de les operacions.

Ja ho veuen. Tres accions concretes i específiques -que no sigui dit que només es tracta de criticar, sense aportar-hi res-. Aquest afer, la irregularitat municipal, és un problema que només els polítics poden solucionar. És seva la responsabilitat. Mentre no ho facin, la traducció al sicilià d’oasi seguirà sent omertà.

De moment, res més. Bon dia.

 

 

 

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. ahir en llegir l’article de na Simó, volguda i admirada, em sorprengué la seva generositat: l’editora i escriptora Tusquets mai no ha modificat la seva actitud vers la llengua catalana, fou una de les signants del "manifest babèlic" com moltes de les seves companyes i companys del cercle elitista-intel·lectual, les mateixes persones que es planyen que ERC sigui titular de Cultura, que abominaven del nacionalisme "excloent" convergent, etc. etc.  L’article d’en Roig el vaig trobar encertat. Bon cap de setmana!. Carme-Laura.

  2. La llengua d’un país o és conrea a tots els ambits comunicatius del país o molt probablement acabara abandonada i això és una responsabilitat política. Eixa és la gran falla de la transició espanyola.

  3. L’exemple és a les associacions de veïns, que moltes vegades acaben sent manipulades de forma partidista.

    Encara que poden ser un avanç democratic, tanmateix estàn exposades a la manipulació informativa i mediàtica dels mitjans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.