Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

22 de febrer de 2011
4 comentaris

“LLENGUA I ESGLÉSIA”, per Jordi Bort (ELPERIODIC.COM)

Us deixe l’article de Jordi Bort sobre la llengua a l’Església del País Valencià. És interessant (com tot el que escriu aquest amic).
Convidat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el passat mes de novembre vaig assistir a una jornada de treball sobre “Llengua i Església”. La sessió, que començà a les 11 del matí i acabà a les 7 de la vesprada, va tindre lloc a la Sala de Juntes del Monestir de Sant Miquel dels Reis. 
L’acte s’inicià amb unes paraules de salutació de l’Honorable Sra. Ascensió Figueres, Presidenta de l’AVL i de l’Il·lustríssim SR. Pere Mª Orts, President de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL.
La primera comunicació d’esta jornada de treball, fou l’Informe i avaluació sobre la situació del valencià a les parròquies, que van presentar els senyors Joan Rafael i Vicent Garcia Perales, de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. 
Per la seua part, el Sr. Alfons Vila Moreno, de l’AVL, exposà el tema El valencià en la litúrgia al segle XX: iniciatives i problemes.


 Molt interessant va ser la ponència del catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando i d’Emili Sàez, tècnic de Publicacions de l’AVL, sobre Presentació de la tasca de traducció de l’AVL, amb un debat molt enriquidor.

Els textos litúrgics, van ser presentats per mossèn August Monzon, de l’Oratori de Sant Felip Neri, El Cantoral, va ser la ponència que exposà el músic Ricard Sarrió, i L’Oracional, el presentà Joaquim Meneu, promotor del “Sants al carrer”, d’Onda.

Per la seua part, el Sr. Alfons Vila, de l’AVL, presentà el tema Himnes i gojos, i Francesc Aracil, de la Comissió Fe-Cultura del bisbat d’Oriola-Alacant, presentà la ponència Textos catequètics i escolars.


 Els Textos bíblics, foren exposats per mossèn Antoni López, rector de Vinalesa i els Mitjans de comunicació, els presentà mossèn Jesús Belda, director de la revista Cresol.

La jornada acabà amb la constitució d’una Comissió estable AVL-Preveres-Laics, per fer un seguiment de les iniciatives adoptades.

Cal dir que la situació de la nostra llengua als bisbats valencians, és molt i molt precària. Només les parròquies valencianes de la diòcesi de Tortosa, presenten una certa “normalitat lingüística”. Als bisbats de Sogorb-Castelló, València i Oriola-Alacant, la presència de nostra llengua és pràcticament anecdòtica, quan no, marginal!! 

Les misses en valencià són molt escasses, bé per la indiferència dels capellans o per la passivitat dels fidels, que, desgraciadament, no són capaços de demanar la introducció de la nostra llengua a la litúrgia! 

Les pàgines web dels bisbats valencians (a excepció de la diòcesi de Tortosa) són íntegrament en castellà, sense cap mena de presència de la llengua de Sant Vicent Ferrer, de Sor Isabel de Villena o dels papes Borja!

Pel que fa als mitjans de comunicació dels bisbats, a València, tot i que el títol de la revista és Paraula, la publicació és íntegrament en castellà. Paradoxalment,  La Revista de la catedral (publicada a València) és bilingüe. Però no en castellà i valencià com podríem suposar, sinó en castellà i anglès!!! Al bisbat de Castelló, el Full Diocesà és la Hoja Parroquiali a bisbat d’Oriola-Alacant existeix la revista Noticias Diocesanas Facies Domini (Revista de Estudios Teológicos) totes en castellà!!

I és que a excepció del bisbat de Tortosa, cap dels bisbes és valencià, amb el que això suposa de desconeixement de la nostra llengua i de la nostra cultura i també d’una poca sensibilització per introduir la llengua vernacla a l’Església. Només el bisbat de Sogorb-Castelló, va tindre la “sort” (ja fa anys) de comptar entre els seus pastors als enyorats bisbes Josep  Pont i Gol i Josep Mª Cases Deordal, que sí que van introduir el valencià a la litúrgia. L’actual arquebisbe de València, Carlos Osoro és de Cantàbria, el bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López de Sòria i el d’Oriola-Alacant Rafael Palmero, de Samora!!! Amb això està dit tot!

Per què (quan el valencià ha entrat a l’escola i a la Universitat, a l’Administració i al comerç) l’Església continua marginant la nostra llengua? És tan difícil que la llengua dels valencians s’incorpore amb normalitat a les celebracions litúrgiques, a la catequesi, a la vida parroquial i als llibres de baptismes? Quan la majoria, per no dir tots els capellans valencians, entenen i parlen la llengua del poble de Déu dels nostres bisbats, per què no l’utilitzen? Quan entrarà la nostra llengua als programes d’estudis dels seminaris i de la Facultat de Teologia de València? Quan arribara el temps de Pentecostès a l’Església Valenciana?

Fa un any, l’enyorat bisbe Rafael Sanus escrivia a la revista Saó: “Sembla que l’ús del valencià en la litúrgia, s’ha convertit en un problema que hem aparcat en la cuneta, esperant que es podrisca per si mateix, amb el pas del temps. Gravíssim error”. D. Rafael es preguntava: “Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de temps immemorial, a nivell de carrer? ”. I continuava: “Potser els nostres bisbes volen continuar l’exemple d’indiferència i menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García-Gasco? ” I és que des del 2002 que l’AVL presentà “la traducció dels textos litúrgics a qui corresponia…..l’Arquebisbe va donar la callada per resposta” . i el bisbe Sanus continuava: “Així s’explica per què els textos litúrgics de l’AVL, dormen, des de fa quatre o cinc anys, en algun dels calaixos del Palau Arquebisbal”. 

L’any 1965, més de 20.000 valencians (atenen a les indicacions del Vaticà II) van signar un text, demanant la introducció de la nostra llengua a l’Església. Ja uns anys abans, el 1951, mossèn Vicent Sorribes havia publicat l’Eucologi Valencià, un missal per a la celebració de l’Eucaristia. Posteriorment, el 1973, es constituïa la Comissió Interdiocesana Valentina per als textos litúrgics en llengua vernacla. Fruit d’esta comissió, va ser El Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes valencians, edició “declarada apta per als actes litúrgics, fins a la publicació de les edicions cultuals” definitives. I així estem!! 

És cert que l’arquebisbe Osoro ha fet algun gest pel que fa al valencià. Però amb això no hi ha prou! Per això, un nombrós grup de capellans, encapçalats per Jesús Belda i August Monzon, amb professors de la Facultat de Teologia, religiosos i missioners valencians, han escrit una carta oberta a l’arquebisbe de València, perquè faça el pas (juntament amb els bisbes de Sogorb-Castelló, Tortosa i Oriola-Alacant) perquè, finalment, el valencià entre a l’Església.

Dels pobles que fan misses en valencià (segons el portal d’internet Cristians pel valencianisme) només a Vilafamés i la Pobla Tornesa (la Plana) Gaianes i Turballos (el Comtat) Potries i Rafelcofer (la Safor) i Faura (el Camp de Morvedre) les celebracions són totalment en la nostra llengua! No és una vergonya que els rectors valencians arraconen la nostra llengua i no la deixen entrar als temples? 

Quan arribarà el Pentecostès a les nostres parròquies? Quan els rectors valencians introduiran la nostra llengua als temples de Borriana i d’Alacant, Gandia, Elx i Onda, a Altea, Betxí, Alzira o Xàbia!! Això, em sembla, és un misteri. Més gran que el de la Santíssima Trinitat!!

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No conec l’actual rector de Rafelcofer, però l’anterior, D.Rafel, era una Bona Persona, amb majúscules; coherent i practicant de l’Evangeli. Això el va enemistar amb alguns-algunes cristians-cristianes practicants possiblement no tan coherents. Però eixe és un altre tema. 
    Desde el primer dia del seu periode, (fa uns 25 anys), i van ser molts anys de periode, efectivament tota la missa era en valencià. Això també va fer que alguns deixaren d’anar a Rafelcofer, (anaven a missa a Gandia, que era en castellà, més fina i més bonica). Però la majoria de la gent i les dones de missa diària, com ma ‘uela’, van continuar anant com sempre, i al principi estaven totes alterades i deien que no els feia profit anar a missa perquè no entenien el que deia el nou rector. I és que el nou rector deia no sé què de ‘l’anell de déu’, i elles, tota la vida anant a missa i encara no sabien que déu portava anell, (clar era ‘anyell de déu’ el que deia el rector), i que ara hi havia sants nous perquè elles no havien sentit mai parlar de Sant Dídac, que qui seria este sant,… Al mateix temps totes eixes dones veien a casa de ma ‘uela’ a vore les novel.les, (culebrons), de la tv3 i no tenien cap problema alhora d’entendre els actors. Promte tot va ser normal i, fins i tot, estes persones majors i que no havien estudiat mai en valencià, llegien el valencià quan de tant en tant D.Rafel repartia fullets per seguir la missa o per aprendre noves cançons.
    Misses en valencià i tv3,… quins temps aquells!, d’això fa uns 25 anys. Ens fan recular com els carrancs: ens tenen por i ens paren els peus, les consciències, la llengua. Ens deixarem?

  2. És una vergonya que tots els actes religiosos sempre es facen en castellà. Es pitjor que fer-los en llatí. Quan més beato i més de dretes, més castellà. Eixos són els que fan que la nostra terra perga fins la seva llengua. Al meu poble hi ha un d’eixos que manen en l’arzobispat i el molt cabró quan va al poble parla en castellà. Donen ganes de fotre-li una bona òstia.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.