Els Papers de Santa Maria de Nassiu

De llibres i pel.licules us vaig a parlar avui. El llibre de Gonzalo Hidalgo Bayal, Campo de amapolas blancas, Tusquets editores, és el que anomenem una novel.leta breu (ho diu Luis Landero a l’epíleg). I és així: són 109 pàgines de lletra grandeta i 14 capítols. Es llig en un poquet de temps i et quedes amb ganes de més. És la història de les aventures de dos xiquets al col.legi dels pares hervacians (no n’havia sentit mai a parlar) a la ciutat de Murania (una creació de l’autor) i acaba amb la trobada fortuita molts anys després a la mateixa ciutat. M’hi he sentit identificat (en alguns moments i situacions que conté la novel.la). Així comenta: “Siempre me ha llamado la atención que las primeras novelas escritas en primera persona desarrollen una lujosa y pormenorizada descripción de los gestos remotos. No alcanza mi entendimiento a comprender que alguien que escribe algunos años después de los hechos, tanto da que sean cinco o diez como cuarenta, recuerde con tan minuciosa exactitud cómo su interlocutor movió la mano, miró hacia la ventana, se rascó la nariz (…)” (pàg. 13)

 
I pel que fa al cinema, us vull recomanar la pel.lícula Jarhead, el infierno espera. Estrenada a USA l’any 2005 i a les nostres sales un any després, m’havia passat desapercebuda. La volia veure a través de Canal+ i he acabat veient-la a Canal 9 (vade retro…). Però m’ha agradat. Tracta de la guerra del Golf (1990 o 91, segons com ho mirem) i del que ha estat la guerra al segle passat. Un xicotet fragment de la crítica que se’n fa per la xarxa: Sin embargo, en esta situación infernal nacie-ron amistades improbables, lealtades eternas, una camaradería que nada podría romper, la hermandad de los “jarheads” que se ha-bían jurado fidelidad eterna.

Si voleu més informació, ací la teniu.

PD: Vull recordar també l’amic Josep-Vicent Marqués, professor de la Universitat de València, que ens va deixar ahir. Sols us contaré una anècdota d’aquest professor. Corrien els anys 1975-80 i en una xarrada-conferència a la Facultat de Filosofia i Lletres (d’aleshores UV-Estudi General), arran d’una tancada de professors i alumnes pel tema lingüístic al nostre PV, va dir (més o menys literalment): “No sé per què tanta preocupació si ensenyem i fem les classes en català-valencià-balear a les facultats d’aquesta universitat. Total per al que venim a ensenyar i vosaltres a aprendre. Si es donen les classes en la llengua del PV, almenys aprendreu alguna cosa: la llengua.” Així va ser més o menys: i tenia raó. Bona vesprada