MÀRTIRS, TOTS
Deia Javier Tusell que quan un historiador aborda assumptes controvertits, ha d’exposar prèviament la seua postura personal. Tot opinant sobre els "Màrtirs de la guerra civil" començava: "Haig de dir que sóc catòlic practicant i que aquesta actitud lògicament influeix en la meua posició arran d’aquest assumpte" i després d’una raonada exposició concloïa: "Em sembla obvi que hi hagué cristians que perderen la vida per la seua fe. Però, tanmateix, no veig la necessitat de tant crescut nombre de beatificacions". Jo, igual que Tusell, sóc catòlic i un modest historiador, i des d’ambdues premises haguera preferit no remoure aquesta aigua. Però, ja en el procés, són imprescindibles algunes precisions.
La persecució religiosa durant la guerra civil fou, tal vegada, la més ferotge de les desencadenades al llarg dels vint segles del cristianisme. Segons la Història de la persecució religiosa a Espanya d’Antonio Montero, foren assassinats 13 bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos i 283 religioses, en total, 6.845.
L’episcopat espanyol es va proposar expressament, en novembre de 1937, perpetuar la seua memòria i començar a recollir dades per tal de promoure la seua beatificació. Però al llarg dels pontificats de Pius XII, Joan XXIII i Pau VI, el Vaticà jutjà inoportú iniciar els tràmits, conscient que suscitarien una viva polèmica, amb més problemes que beneficis. Aqueixa postura canvià a partir de Joan Pau II, que inicià les beatificacions en 1987, anunciant que podrien ser més de deu mil.
En la controvèrsia suscitada es barregen nombrosos arguments. Però n’hi ha un de bàsic: Foren màrtirs? El sacerdot i historiador Juan Ma Laboa respon afirmativament: moriren "per Jesús i pels pecats que al llarg dels temps ha anat acumulant la comunitat dels cristians".
Per aqueixes mateixes raons moriren nombrosos sacerdots i millars de cristians víctimes del bàndol sublevat, en defensa de la legalitat política, de les seues conviccions i fins i tot de la seua fe, però del seu martiri ningú no se n’ha ocupat. La memòria històrica no pot ser maniquea; per tal de ser un exercici honest hauria d’iniciar també, els seus processos de beatificació, que no es troben entre els famosos deu mil.
I caldria considerar més coses: Segons Feliciano Montero, un altre historiador catòlic: "L’Església ha de reconèixer autocràticament els seus errors i pecats, personals i col.lectius, en la guerra i en la postguerra: la seua responsabilitat en els processos de depuració".
Memòria Històrica sí, sempre que la capacitat per tal d’assumir la tragèdia de la guerra civil constituesca un signe de maduresa i no de revenja; i Memòria Històrica sí, sempre que assumesca les atrocitats i errors d’ambdós bàndols. I màrtirs, si es vol, també, però tots, tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El maig de 1938 , encara no acabada la guerra, Manuel de Irujo, catòlic compromès, escrigué al cardenal Vidal i Barraquer aquestes tremendes paraules: "La Iglesia, fuere lo que fuere, figurará como mártir en la zona republicana y formando en el piquete de ejecución en la zona franquista". Quina duresa i quanta tristor. Bona nit, una abraçada.