Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de gener de 2012
0 comentaris

Les portes

     La gama de portes és infinita. Cal satisfer tots els capricis, fantasies i necessitats, mire’s per on es vulga. Hi ha portes blindades i cuirassades per als porucs, per als que pateixen estrés o amb tresors i joies a desar. D’emergència, per si sorgeix l’inesperat. Portes reials o per al servei, per la discriminació. Santa o dels condemnats, abatible o corredissa; geogràfiques de Castella, de Navarra… automàtica i sense frontisses; rústiques o del cel; en fusta, metàl.liques o naturals, portes noves o velles que serveixen per als juraments (jure pels claus d’una porta vella), d’accés i d’exclusió… una varietat incatalogable.

     L’home ha volgut de sempre traspassar portes, era el mateix on. Els egipcis, per exemple, per a què feien porta a la piràmide, si és una tomba? Per si el faraó li pegava per eixir a fer un passeig? Veus les piràmides amb la seua porteta i semblen urbanitzacions de xalets adossats. Què passaria si ens donara per posar porta als nínxols? Com s’assabentaren a l’extingit Ministeri de l’Habitatge els declaraven habitatges de protecció oficial.

     Porta i honme han estat units al llarg der la història com llémena i cabell. En l’Edat Mitjana, per exemple, els va donar per posar una fosa davant de la porta del castell. Quin embolic! Per a començar havies de dur un pal molt llarg per tal de tocar al timbre i quan obrien sorpresa. Imagineu-vos que et poses a baixar la porta-pont, quin destorb! Si Maxtor i Ursus, els fornits porters dde la finca, es posen a tirar de la politja i resulta que qui ha tocat és una del Cercle de Lectors. Doncs et fas soci. Per això en l’edat mitjana la cultura estava en mans dels reis perquè solament llegien els que tenien castellsd amb portes d’aqueixes.

     El temps seguia passant i l’home i la portas seguien pegats com tràquea i flegma. Aleshores s’inventà el llunyà oest on apareix aqueixa típica porta de dues fulles l’alcària de la qual no supera la cintura i que es balanceja misteriosament quan passa el xèrif o el bandit.

(seguirà) 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.