Els Papers de Santa Maria de Nassiu

     1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècmica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants.
     L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per tal d’impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per a pensar”.

     2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per tal de causar certa reacció en el públic, a fi que aquest siga demandant de les mesures que es desitge que accepte. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjuí de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per tal de fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

     3. L’estratègia de la gradualitat. Per tal de fer que s’accepte una mesura inacceptable, n’hi ha prou a aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aqueixa manera com condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) forem imposades durant les dècades de 1980 o 1990: estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, sous que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si hagueren estat aplicats d’una sola vegada. (seguirà)