Per tant, com els passava als elefants, ja ningú no es planteja escapar d’aquesta presó, que és el sistema capitalista. Com a molt farem xicotetes reformes o adaptacions… serem capaços d’alguns actes de solidaritat, o alternatius… però tot dins del sistema que ho accepta, ho tolera o inclús acaba assumint les nostres reivindicacions institucionalitzant-les (com als sindicats). Ens hem cregut el “conte” que no hi ha altra manera de vida possible… i tanmateix és mentida.
“Si estirem tots, ella caurà
I molt de temps no pot durar :
Segur que tomba, tomba, tomba!
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.“
són uns mots d’un tema de Lluís Llach,… i per què no? Cada u en la seua vida, en el seu treball, en el seu oci, en la seua família, en les seues compres, en la seua relació amb la resta… no li donem una oportunitat al diner. Demostrem que altra societat diversa es pot crear donant-los una oportunitat a les persones, als valors humans i per què no dir-ho, donant una oportunitat a l’amor. La principal moneda de canvi imprescindible per tal de construir una societat diferent. Ahí estarem. Tant de bo ens trobem en aquest camí!
PD: D’uns papers de Santa Maria de Nassiu. I us els he deixat arran de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. Si volem, podem. Si votes, guanyem. Bon dia.