Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
25 de maig de 2010
0 comentaris
L’article de Josep Alandete de Levante-EMV (23-V-2010)
FEM UN PENSAMENT, per Josep Alandete
Yes, you can!
Era una nit clara i tranquil·la quan Obama va fer un pensament i li va fer un escoltet a Zapatero perquè no desobeïra les directrius europees, just en el semestre en què era el president de la UE. En un exercici de transparència informativa infreqüent, la bambolla que s’intentava desunflar a poc a poc va esclatar de sobte. De passada ens va mostrar les limitacions d’una sobirania nacional que mai no tractarà l’indolent i essencialista Tribunal Constitucional, preocupat només per qüestions casolanes. Enrere quedaven els programes electorals (que quan convé són sagrats) i també totes les previsions optimistes que, a tall de propaganda, pretenien mantindre optimista l’ànim de la població.
El creixement econòmic dels últims anys s’assentava sobretot en l’endeutament (públic però sobretot privat) dirigit bàsicament al sector de la construcció, i propiciat per unes entitats financeres que competien entre elles per guanyar una embogida carrera d’ampliació il·limitada del seu negoci bancari. Sabedores que, en cas de fallida, la pagaríem entre tots per allò de l’estabilitat del sistema. Mentrestant, les diferents administracions aprovaven lleis urbanístiques favorables a l’ocupació desmesurada del territori i sense advertir els ciutadans del perill que representava per al benestar social l’excessiva dependència del capital exterior. Tot això ens va portar a endinsar-nos en un arriscat joc de piràmide social, consentit per uns poders públics, acomboiats en eixa dinàmica del diner fàcil. El que valia 2 dilluns, valdria 6 dimecres i es podria vendre dissabte a 8. Així, els preus de l’habitatge creixien paral·lelament a la demanda basada en eixes expectatives de gran benefici sense que els governs (ni el central, ni els autonòmics ni els municipals) intervingueren decisivament en el mercat amb la construcció suficient de vivendes de protecció social que pogueren frenar eixa disbauxa.
Moltes de les energies de la societat anaren abandonant l’agricultura i la indústria, sectors necessaris en l’estructura econòmica del país però incapaços d’aconseguir guanys similars als que oferia la inversió immobiliària. Al remat, la dependència dels nous usurers, anomenats eufemísticament ‘mercats financers internacionals’, ha donat per fi els seus fruits. I quan s’ha arribat a un deute equivalent al 400% del PIB, han acabat el perillós joc piramidal a què ens havien convidat i ens tocarà pagar els interessos desorbitats que ells vullguen malbaratant les conquestes socials de desenes d’anys.
Acabada la quimera de l’or, hem passat de ser nou-rics a ser més pobres del que ens pensàvem i molts alegrement proclamaven. Fem un pensament i canviem el xip de veres si no volem caure en la mateixa trampa ara i adés, enteranyinats per la xàrcia d’uns especuladors aprofitats i uns polítics irresponsables. En uns moments en què la cohesió social és el valor més important que s’ha de conservar, necessitem, primer que res, transformar-nos nosaltres mateixa, recuperar els valors fonamentals de la vida i tornar a aprendre que no som el que tenim sinó que tenim el que som.
(Levante-EMV. edició de la Safor, 23-V-2010)
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!