Abans de deixar-vos l’apotegma, us explicaré breument què és això d’una apotegma. Copie de la Wikipèdia: “Un apotegma (del grec apophthegma, a través del llatí) és una sentència breu i enginyosa, amb un contingut moral alliçonador.
El primer esment llatí d’aquest hel·lenisme apareix amb Ciceró: “coses agraciades i enginyoses com aquelles que va recopilar el vell Cató les quals es diuen Apothegmes”.
Plutarc a Apophthegmata Laconica, presenta un recull d’apotegmes protagonitzats per ciutadans espartans, particularment reconeguts pel seu enginy i laconisme. N’és un exemple el següent episodi, atribuït al rei Cleòmenes I d’Esparta, quan l’ambaixador de l’illa de Samos va presentar-se davant d’ell, per tal de convèncer-lo d’iniciar una guerra contra el tirà Polícrates amb un discurs llarg i ensopit. Quan va acabar, Cleòmenes va rebutjar la proposta amb les següents paraules. “El vostre discurs ha estat tant llarg, que del començament no me’n recorde; tan complicat, que la part del mig no l’he entès, i tan soporífer, que el final no l’he escoltat perquè m’he adormit”.
L’APOTEGMA DEL PARE…
Un novici estava molt atabalat perquè es sentia molt inconstant i va decidir començar una penitència molt rígida que incloïa uns dejunis molt severs. En veure’l tan capficat i cada cop més magre, posant fins i tot en perill la seva salut, el bon P. … va voler consolar-lo i li preguntà pel motiu de la seva tribulació. El deixeble li contestà que no era capaç de mantenir-se sense cap pecat, que sempre hi havia algun motiu o altre pel qual se sentia pecador, infidel a Déu i que d’aquesta manera mai podria arribar a ser monjo.
El P. … que coneixia molt bé a aquell novici i que el sabia massa rigorós, li va explicar que tots som pecadors, que hem d’estar sempre a punt per respondre a la crida del Senyor però que, humans com som, estem caient constantment… Però que l’ensenyament més important, i bonic a l’hora, del gran Pare dels monjos, sant Antoni Abat, gran lluitador contra les temptacions, era el d’haver-nos il·lustrat que la vida del monjo és un pas pel desert amb els ulls fits en la Terra Promesa. Que el que cal és que seguim essent FIDELS, abandonant-nos a Déu, perseverar i que en aquesta PERSEVERANÇA s’esdevé el nostre progrés. Que cada dia tenim una nova oportunitat per, a cada caiguda, tornar-nos a aixecar. Que Déu Nostre Senyor és el Déu de les OPORTUNITATS, les oportunitats constants. Ofereix més oportunitats fins i tot, li digué, que El Corte Inglés.
El deixeble entengué el missatge del P. …, s’encomanà a Déu i va seguir en el seu camí de progressió.
Hi havia però un altre deixeble que era molt i molt indolent i que no s’esforçava gens ni mica en res del que feia. El P. … volgué saber el perquè d’aquesta actitud tan negativa. Preguntat per ell, el deixeble amb molta malícia, li contestà:
– “He sabut el que aneu predicant respecte al nostre Déu com a Déu de les oportunitats, millor que El Corte Inglés…” – li féu amb cantarella.
– “Així que no cal que ens esforcem de cap de les maneres perquè ja tenim garantida la Salvació” – conclogué.
Disgustat i entristit per aquesta actitud, el bon P. … li respongué:
– “És ben cert que el nostre Déu és misericordiós i que ens ofereix oportunitats constants. Però cal que vegi en nosaltres una actitud fidel, de perseverança i constància. Tal com aquella que observava santa Teresa de Jesús quan deia: “A Dios rogando y con el mazo dando“…” Perquè Ell sí que ho és de fidel i constant amb nosaltres i és per això que és cert que ens ofereix tota mena d’oportunitats, per descomptat moltes més que “El Corte Inglés”… “
I conclogué:
– “He dit OPORTUNITATS, no pas REBAIXES!… Així que, vés-te’n a El Corte Inglés, a veure si allí poden fer de tu un bon monjo…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!