Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ara fa cinc anys, el 27 de març del 2020, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el seu viatge a l’Iraq, el papa ens deia: “L’amor és la nostra força”. I també: “Com es canvia el món? No amb el poder o la força, sinó amb les benaurances”.

Dotze anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per portar endavant el Concili.

Amb la pandèmia de la Covid, el papa es va convertir en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que va començar una revolució i una primavera que ningú no pot parar (encara que alguns ho estiguen intentant), està conduint l’Església perquè camine al costat de la gent i siga un hospital de campanya per als descartats del nostre món.

El papa somia una Església lluny d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir totes les persones, sense excloure ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.

El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, que tinga l’audàcia d’eixir a trobar els allunyats. Per això, com deia el periodista Vicenç Lozano, alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.

El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contrària a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme, com el president Trump i els seus “acòlits” a Europa, com els senyors Abascal, Mazon, Salvini i Orban i les senyores Meloni i Le Pen.

Per la seua actitud a favor dels pobres, el papa és atacat d’una manera ferotge per l’extrema-dreta europea i americana, que no li perdona la denúncia que Francesc fa al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església, tot i que des de dins mateix d’ella, hi ha qui dificulta la missió del papa.

Com ens recordava el papa el 27 de març del 2020, hui fa cinc anys, “ens hem deixat absorbir pel que és material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem sentit el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme, ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Amb les seues encícliques “Laudato si”, “Fratelli tutti” i “Dilexit nos”, el papa, que ens convida a fer un món més sostenible i més just, ens demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns, per fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes.

I és en el nostre camí cap a la Pasqua, que es manifesta la força de l’amor en la mort i en la resurrecció de Jesús. I és en el nostre camí quaresmal, que preguem per la salut del papa, un home bo, un profeta, un autèntic enviat de Déu, que ens convida a obrir camins d’esperança i a treballar per la pau.