Els Papers de Santa Maria de Nassiu

“A primers d’any s’estrenava la pel·lícula Dels déus i dels hòmens, que descriu els
últims mesos de la vida dels monjos de la Trapa del monestir de Tibhirine, a les muntanyes d’Algèria. El film, dirigit
per Xavier Beauvois (i que ha obtingut el Gran Prix en l’últim festival de
Cannes) conta l’experiència d’uns monjos trapencs francesos, que compartint la
vida amb la població musulmana, van ser testimonis de simplicitat, de
generositat i d’austeritat fins al martiri.

Uns extremistes islàmics assassinaren uns
estrangers, provocant el pànic en la zona. Les autoritats oferiren protecció
als monjos, però ells la rebutjaren, ja que no volien cap diferència en relació
a la resta dels veïns. Davant el dilema entre quedar-se al monestir o anar-se’n
del país, els monjos optaren  per no
abandonar  en aquella situació de perill la
població, a la qual atenien en el seu dispensari. La nit del 26 de març de
1996, el grup islàmic armat (tot i que hi ha seriosos dubtes sobre els autors
del segrest) entrà al monestir i s’emportà 7 monjos (dels 9 que hi havien) que
foren degollats el 21 de maig següent.

Els monjos compartien amb els veïns la
pobresa, la fragilitat i la recerca de la veritat. En un clima d’amistat,
havien creat un grup de pregària i en el silenci i el servei humil, havien
apostat per la no violència i el diàleg amb els germans musulmans. 

Els monjos de Tibhirine ens són un exemple de
que amb el treball callat i senzill i amb l’estimació als altres (pensen com
pensen) es fan visibles els dons de Déu. I que la vida es comparteix donant-la
i estant al costat d’aquells que sofreixen. Perquè només l’amor dóna sentit a
l’existència! A la nostra i a la dels altres!

El passat mes de febrer, el G. Jean-Pierre,
l’únic supervivent de la comunitat de Tibhirine, era entrevistat per Le Figaro
Magazin. Amb 88 anys, el G. Jean-Pierre deia: “Tinc la certesa que ells estan prop del Senyor. L’he tinguda des del
primer moment per raó del seu martiri”. És en el silenci del cor, per mitjà
de l’amor, que l’home s’allibera de les pors i de les cadenes que
l’esclavitzen. I és també en el silenci de la natura, que Déu parla al cor dels
hòmens.

En un món caracteritzat per les preses, el
silenci ens acosta a Déu i a un mateix. Perquè el silenci no és el mutisme ni
l’absència de soroll, sinó aquella actitud que ens fa escoltar allò que hi ha
en el nostre interior i que ens fa acollir Déu i els altres.

Quin missatge ens donen hui els monjos màrtirs
de Tibhirine? Van ser uns hòmens que van renunciar a la societat de confort i
al consumisme del Primer Món, per viure al costat dels més pobres, amb una vida
austera i senzilla, amarada de pregària, de silenci i de servei. Com diu el G.
Jean-Pierre, “per fidelitat a la nostra
vocació havíem elegit quedar-nos, ben conscients del que podia passar. Teníem
la voluntat de ser fidels a la gent del nostre voltant, per no abandonar-los”.
Per això van acceptar el risc a ser assassinats, perquè, confiadament,
abandonaren les seues vides a les mans de Déu.

En un món on tot es pot comprar, els monjos de
Tibhirine ens parlen avui de la primacia de l’amor fet servei i de l’anhel de
trobar la faç de Déu. Perquè només la gratuïtat de l’amor dóna sentit i
plenitud a la vida. Com declarava el G. Jean-Pierre, “hem d’esperar que l’amor siga sempre més fort”.

Com diu el teòleg José Antonio Pagola, “la nostra Església necessita testimonis que contagien la seua experiència de l’Evangeli.
Necessitem creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de
la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte, els
hòmens i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure
més humanament ”. Eixa és una missió fonamental en els monjos d’ahir i de
sempre: comunicar i compartir l’experiència de Déu i estar al costat dels qui
sofreixen. Perquè com deia el G. Jean-Pierre en aquesta entrevista, “l’amor de Déu tindrà l’última paraula”.

Josep Miquel Bausset”