Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

“La vida monàstica”, pel P. Josep Miquel Bausset (Levante-EMV)

La vida monàstica

 

El diumenge de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra el dia Pro Orantibus, dedicat a la vida contemplativa, formada per les comunitats de monjos i de monges.

El monaquisme va nàixer a l’Egipte entre els segles III i IV, des d’on s’estengué a Palestina, Síria i el Nord d’Àfrica. Però va ser amb Sant Benet, al segle VI, quan s’expandí per tot Europa.

Els monjos som hòmens dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment. És amb aquests tres elements, que fem de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, per afavorir el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

Al monestir, els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el camí de la fe. I també l’amor gratuït dels uns als altres. Un amor sense fronteres, sense barreres! L’abat Cassià Just escrivia: “no hi ha res tan bonic, com una comunitat en què les persones comencen a tindre’s confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguen qui siguen, som acollits per Déu”.

És amb l’amor fratern i el servei mutu, que el monestir esdevé manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. I és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll!) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida.

Conten d’un pelegrí que preguntà a un monjo que estava traient aigua del pou: Què aprens en la teua vida de silenci? El monjo li respongué: mira al fons del pou. Què hi veus? El caminant mirà a dins del pou i contestà: només veig una miqueta d’aigua. El monjo tornà a dir-li al pelegrí: contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir. Després d’això, el monjo li digué: ara torna a mirar a dins del pou i digues que hi veus. Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l’aigua, respongué l’home. I el monjo digué: això és, germà meu, el que jo aprenc en la meua vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a traure aigua. Després, poquet a poquet, vaig anar descobrint allò que hi ha més a baix de la superfície de l’aigua, fins a vore les algues que creixen  al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l’aigua és especialment cristal·lina, arribe a vore també les pedretes del fons i fins les restes d’un cànter trencat i oblidat, que va caure fa molts anys. Em preguntaves, continuà el monjo, què aprenc del silenci? Aquesta és la meua resposta: vull descobrir la profunditat de la meua ànima, el racó més fondo del meu cor i de la meua pròpia vida. Vaig vindre al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m’envoltava amb la seua presència. I cada dia veig amb més claredat, que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l’interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo.

En un món caracteritzat per les preses, el silenci ens acosta a Déu, als altres i a un mateix. Perquè el silenci no és mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens mostra allò que hi ha al nostre interior i que ens ajuda a descobrir Déu en els altres. És així com els monjos, en el silenci, la pregària i el servei, en l’acolliment dels hostes i en el treball, fem del monestir una família, “una escola de comunió fraterna”, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, on l’amor és el centre de les nostres relacions.

 

 

 

                                                                            Josep Miquel Bausset

                                                                            

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.