Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Cada any, el diumenge de la Santíssima Trinitat l’Església celebra el dia de la vida contemplativa, formada per monges i monjos. Al bisbat d’Oriola-Alacant hi ha els monestirs de les Carmelites d’Altea, les Clarisses de la Santa Faç, les Caputxines d’Alacant o les Agustines i les Dominiques d’Oriola, entre d’altres. I, encara que del bisbat de València, fins fa uns mesos hi havien les agustines descalces del monestir del Sant Sepulcre d’Alcoi, que van passar a Benigànim. La vida monàstica va nàixer a l’Egipte entre els segles III i IV i d’allí s’estengué a Palestina, Síria i el Nord d’Àfrica. Però va ser amb Sant Benet, al segle VI, quan s’expandí per tot Europa. Els monjos som hòmens dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment. És amb aquests tres elements, que fem de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, per afavorir el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix. Al monestir, els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el camí de la fe. I també l’amor gratuït dels uns als altres, un amor sense fronteres, sense barreres! L’abat Cassià Just escrivia: “no hi ha res tan bonic, com una comunitat en què les persones comencen a tindre’s confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguen qui siguen, som acollits per Déu”. És amb l’amor fratern i el servei mutu, que el monestir esdevé manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. I és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll!) que aprenem a descobrir el Déu present en la nostra vida. Conten d’un pelegrí que preguntà a un monjo, que estava traient aigua del pou: “Què aprens en la teua vida de silenci?”. El monjo li respongué: “mira al fons del pou. Què hi veus?”. El caminant mirà a dins del pou i contestà: “només veig una miqueta d’aigua”. El monjo tornà a dir-li al pelegrí: “contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir”. Després d’això, el monjo li digué: “ara torna a mirar a dins del pou i digues que hi veus”. “Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l’aigua”, respongué l’home. I el monjo digué: “això és, germà meu, el que jo aprenc en la meua vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou, sempre que venia a traure aigua. Després, poquet a poquet, vaig anar descobrint allò que hi ha més a baix de la superfície de l’aigua, fins a vore les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l’aigua és especialment cristal·lina, arribe a vore també les pedretes del fons i fins les restes d’un cànter trencat i oblidat, que va caure fa molts anys. Em preguntaves”, continuà el monjo, “què aprenc del silenci? Aquesta és la meua resposta: vull descobrir la profunditat de la meua ànima, el racó més fondo del meu cor i de la meua pròpia vida. Vaig vindre al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m’envoltava amb la seua presència. I cada dia veig amb més claredat, que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l’interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo”. En un món caracteritzat per les preses, el silenci ens acosta a Déu, als altres i a un mateix. Perquè el silenci no és mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens mostra allò que hi ha al nostre interior i que ens ajuda a descobrir Déu en els altres. És així com els monjos, en el silenci, la pregària i el servei, en l’acolliment dels hostes i en el treball, fem del monestir una família, “una escola de comunió fraterna”, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “on l’amor és el centre de les nostres relacions”. I és per això que podem fer l’experiència de la misericòrdia, del perdó i de la bondat d’un Déu que és Pare de consol i que estima els hòmens i les dones apassionadament.