Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

24 d'abril de 2009
5 comentaris

La rehabilitació “física” també comporta “rehabilitació” lingüística

Avui he presenciat mentre assistia a la meua sessió de rehabilitació un fet no massa habitual (o sí) i que ens fa més molt de mal com a valencianes i valencians “amadors” de la nostra llengua i cultura. Ha estat a Gandia (la Safor). Només començar els meus exercicis de rehabilitació he escoltat una persona (home d’uns 35-40 anys, àrab -deducció feta pels seus trets físics i que ningú no veja cap racisme en aquesta afirmació-) que ha saludat amb un “Bon dia” i tot seguit li ha exposat a la fisioterapeuta quina era la seua lesió en un correctíssim valencià. Sí, un home de fora, d’algun país del nord d’Àfrica, s’ha expressat en la llengua del poble. I què ha passat? Doncs la fisio inicialment li ha contestat en valencià, li ha fet la fitxa personal (fins ací tot el parla valenciana). Però en dir-li que passara al gimnàs i explicar-li els exercicis que havia de fer ja li ho ha fet en castellà. El xicot li ha seguit parlant en valencià però, en veure que la fisio seguia en castellà, ha acabat passant-se al castellà també. I ja ha eixit de la sessió de rehabilitació… TOTALMENT REHABILITAT EN CASTELLÀ. No vull pensar què haurà passat pel cap d’aquesta persona. Però us puc assegurar que haurà pensat “per a què he aprés el valencià si en castellà ja m’atenen i puc viure tranquil.lament?”. Doncs això… a cada bugada perdem un llençol. Ens en queden molts encara?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. A a un país com el nostre, que es produïsquen aquestes incongruències sembla una cosa normal… i no hauria de ser-ho. La classe política que ens representa, encara que no ho vulguem, no està per la llabor d’estendre l’ús de la nostra llengua com a mitjà de comunicació. Hem de fer tots els possibles per fer valdre la nostra llengua allà on anem, sobretot si estem al nostre territori.

  2. És cert que això fa mal a aquesta llengua, però si l’home ha començat amb valencià, si ha intentat fer una comunicació en la nostra llengua, és perquè ja ha fet l’esforç, i tal volta la metgesa no sap ni sumar en valencià, doctora retrasada lingüistica, però ell trobarà altres llocs on si que parlarà de forma totalment normal, i normalitzada, i si s’ha esforçat en aprendrela, deu ser perquè son la majoria dels casos. 

  3. Realment en Gandia (almenys que jo conega) existeix un tipus conversacional que fa que es canvie de llengua (castellà-valencià i viceversa). Vull dir: persones d’una determinada edat (aproximadament 40/45 anys, segons he descobert, d’un estatus mig-alt) comencen parlant-se en castellà, després fan comentaris en valencià -però sols comentaris tipus “Mare de Déu” o ” On anirem a parar”-, tornen al castellà, etc (és un poc esquizofrènic): són converses tetralingües. Interlocutor 1r: castellà i valencià. Interlocutor 2n: castellà i valencià. Sociolingüistes: acudiu!
    També podria haver-se donat en el cas que comentes que les paraules “tècniques” de rehabilitació sols les coneix la fisio en castellà (sé que és una explicació agafada amb agulles) o potser haja cregut que el pacient no entendria eixes paraules i instruccions si no eren en castellà. És a dir, que ha considerat que l’home es podria defendre en valencià col·loquial únicament.
    Bo, a pensar…
    P.S. Pensa si hauria pogut donar-se el mateix amb un pacient valencianoparlant…Jo crec que sí. I és en Gandia som del puntet.

Respon a Ortogr Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.