Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

10 de maig de 2017
0 comentaris

La petita Moreneta de Tamarit En una façana de l’Eixample reposa una verge de Montserrat, i darrere d’ella, una comunitat de veïns que destil·la fe i casualitats (Carlos Márquez Daniel)

Al número 126-128 del carrer de Tamarit hi ha un edifici amb una petita Moreneta a la façana. Fins aquí la notícia, que tampoc és que sigui gran cosa. Al rascar una mica sorgeix l’inframon d’una peculiar comunitat de veïns, com deu passar en moltes altres finques de Barcelona, qui sap si en totes, que amaguen una gran varietat d’històries, llegendes, mites i misteris. Aquí, entre Calàbria i Viladomat, al costat mar, amb sol de tarda, es barregen la fe amb l’arquitectura i les casualitats. Però anem per parts.

L’arquitectura

Tant l’immoble com l’aparcament de tres plantes que ocupa els baixos es van inaugurar el 1960. El matrimoni format per Jaume Andreu i Elisa Julien, propietaris del solar, van encarregar el projecte a un constructor, de cognom Farrarons. La dona era, en paraules del seu fill, Emili Andreu, «molt devota de la verge de Montserrat», cosa que explica la presència de la petita rèplica de la Moreneta al frontis del bloc. Així van batejar el garatge, que fa uns 30 anys va passar a mans de Carpóforo (sí, Carpóforo) Mejías, que li va canviar el nom i ara es diu Tamarit Park. El fill, Víctor Mejías, un tipus amabilíssim, és ara qui s’ocupa del negoci. Explica que ha vist molta gent aturar-se i senyar-se davant del portal.
Gloria Seoane resideix a la finca des de fa 50 anys. Aporta que a l’entrada, on ara hi ha una rampa hidràulica per arribar a l’altura de l’ascensor, hi havia una «cascada amb pedretes de riu», com les que encara adornen molts racons i reblons de l’edifici i de l’aparcament. Queia aigua durant tot el dia «i era molt bonic». Fins i tot hi havia peixos.

La fe

Elisa Julien va convertir la seva devoció per la verge de Montserrat en un edifici. La Moreneta de guix la van col·locar a l’interior d’una coveta que sembla un ull celestial. Del manteniment de l’efígie se n’encarrega una altra resident, Maria Antònia Campmany, que viu a Tamarit 126-128 des de la inauguració. Els seus pares eren de Gràcia perquè el marit regentava una escola a la plaça del Nord. Van passar per aquí i la seva mare es va enamorar de la verge, per la qual també sentia especial veneració. Ja no se’n van anar mai, encara que per a això van haver de desemborsar 325.000 pessetes.
«Sempre ens hem sentit una mica protegits», explica Maria Antònia. Que el seu nom fos semblant al de Maria Aurèlia Capmany li va generar surrealistes problemes als primers 80, amb «pintades de feixistes» en contra seu a la façana de l’edifici. Per sort, no es van acarnissar amb la marededeu. Maria Antònia és l’encarregada del manteniment de la figura, que segueix sent l’original de l’any 60. Guix del bo. L’han baixat en dues ocasions –no és maniobra fàcil, perquè té als seus peus un mantell de mosaic de piscina antiga–, li ha tret la pols i l’ha pintat. Llueix ufana. Emili explica que la seva mare no va poder superar un càncer. Si ho hagués fet, havia promès anar de genolls des de Tamarit fins a Montserrat. De verge a verge. No en va tenir ocasió, però l’edifici dona fe que era una dona de paraula, de rocoses creences. Hauria complert.

Les casualitats

Una llàstima no haver pogut parlar amb les famílies dels 36 pisos de l’immoble. Perquè amb uns pocs, les casualitats fan fins i tot por. Víctor, el noi de l’aparcament, explica que viu al Guinardó, al costat de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Mari Carmen Solé, que fa 56 anys que és a la comunitat, es va casar a Montserrat, dos dels seus fills van fer la comunió a Montserrat i va llogar un pis a Caldetes en una urbanització que es diu Montserrat. L’últim és de traca: endevinin la data de naixement de la neta del matrimoni Andreu-Julien, filla de l’Emili i de nom Elisabet. No podia ser d’una altra manera, un 27 d’abril, el dia de la nostra senyora de Montserrat.
Se sabia de quatre morenetes a Barcelona: la que sosté una escultura de les fonts de la plaça de Catalunya, la que presideix l’altar de l’església de Sant Just i Pastor, la de la capella castrense del parc de la Ciutadella i la que l’alcalde Porcioles va fer col·locar a la planta noble de l’ajuntament. Afegeixin la de Tamarit 126-128, que deu ser la menys espectacular, però també la més peculiar.

Sant Roc de Guadassuar
16.03.2015 | 12.36
25 anys del 23-F
23.02.2006 | 7.42
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.