Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

2 d'octubre de 2012
1 comentari

“LA PAU I EL VALENCIÀ”, text de Francesc Gascó

Enguany, novament, hem hagut d’assistir a l’espectacle del desprestigi progressiu de l’assignatura de “Valencià: llengua i literatura” per part de les autoritats educatives encarregades d’organitzar les PAU. Però fem una mica d’història.

No entraré ara a discutir sobre la idoneïtat de la prova de la PAU relativa a l’assignatura de Valencià, no és aquest el tema d’aquest escrit.

Fa uns anys, sembla que hi va haver (pel que se’ns ha anat dient en algunes reunions de coordinació entre els professors i professores que fem classe de 2n de batxillerat) un acord tàcit entre els representants encarregats d’organitzar les PAU que a cada any encetaria aquestes proves o bé l’assignatura de valencià o bé la de castellà. Van començar amb les de castellà… i així van seguir un any rere un altre, i mai no es va fer la prova de valencià en primer lloc.

Davant de les queixes reiterades, se’ns va dir, més o menys literalment que “com que la prova de castellà la té tothom i la de valencià no, perquè hi ha exempcions, no podien posar en primer lloc la de valencià. Perquè els alumnes es despistarien i no sabrien a quina aula havien d’anar i clar, això seria una desorganització”. Es veu que l’alumnat que tenim és tan poc llest que, si li dius que a tal hora a tal aula s’examinarà d’una determinada assignatura no seran capaços d’anar-hi. Això només passa entre valencià i castellà perquè l’alumnat que s’examina d’altres assignatures, encara que la faça a hores i dies diferents és capaç d’arribar a lloc i a hora sense gaires problemes.

Enguany, però, es veu que han trobat la manera d’invisibilitzar encara més el valencià. Aquest any (tant a la prova de juny com a la de setembre), l’alumnat que ha cursat l’assignatura de “Valencià: llengua i literatura” s’ha examinat al tercer dia de les proves. El valencià ha fet companyia a les assignatures no troncals, a les optatives. I no passa res!!!

Enfront de les protestes per aquest fet que hem formulat, la raó ha estat que “així els alumnes estan més descansats i no tenen tant d’estrés a l’hora de fer la prova de valencià…”. Perfecte!!! Sobretot per als alumnes que, provinents de zones castellanoparlants, s’han d’esperar a fer una prova que, naturalment, els costa més que a uns altres. Però aquest no és només el problema. Al tercer dia, els alumnes ja estan més que farts d’examinar-se de tot i, és clar, els resultats de la prova, a cada vegada pitjors.

Ja sabem de la nul·la o escassa sensibilitat que les autoritats polítiques tenen per la nostra llengua, però, i les acadèmiques? Què hi fan?

No podem saber el que, a nivell individual, fan les persones de la Universitat per tal de salvaguardar el prestigi de la llengua. A nivell de conjunt, però, diríem que no es fa tot el que es podria fer.

En quin país del món la llengua pròpia d’un territori pot ser tractada com una assignatura de segona o de tercera o quarta categoria? No cal que us calfeu massa el cap: al País Valencià. Quina sensibilitat envers la cultura pròpia del país es desprèn del tracte que es té cap a ella? Quina imatge es projecta si, en una prova d’accés a la Universitat una part tan important del nostre tarannà és tractada com a material de rebuig, prescindible si és el cas?

I ací rau la clau de tot: les exempcions. Ja sabem que una interpretació barroera de la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ha permès que, a les zones reconegudes com a de predomini castellanoparlant, qualsevol alumne puga, si vol, no cursar mai aquesta assignatura. O, també, pot desfer-se’n de l’obligació en qualsevol moment de la seua vida d’estudiant. I això, de mica en mica, ha anat calant en les zones on es pot demanar l’exempció que, inicialment, i segons la LUEV, havia de ser de només un any per tal que l’alumnat nouvingut anara adaptant-se, lingüísticament, a la llengua d’ací. Però, clar, aquesta exempció prevista d’un any, ha esdevingut una escletxa per on l’alumnat s’escapoleix any rere any d’estudiar valencià. Quin sentit té, per exemple, que un alumne haja cursat l’assignatura de valencià, durant tot l’ensenyament i, arribats al nivell de segon de batxillerat, puga demanar-ne tranquil·lament l’exempció? Si ja l’ha estudiada, a què s’ha adaptar, ara? Clar, vist des del punt de vista de l’alumnat que s’ha de preparar per a entrar a la Universitat, si pot llevar-se de damunt l’obligació d’estudiar una assignatura troncal, de fer-ne els treballs que se li demanen i d’examinar-se durant el curs i la PAU, què faria? Doncs, el que fan molts: fer-me exempt de l’assignatura… I així un any rere l’altre. Per no parlar d’aquell alumnat que, un any i un altre, ha demanat l’exempció de l’assignatura i no l’ha cursada mai. Amb això, tenim un dels incompliments més flagrants de la mateixa LUEV que preveu que, en acabar l’ensenyament obligatori, els alumnes valencians seran igual de competents en ambdues llengües. I portem ja quasi trenta anys!

Hem perdut trenta anys d’estendre la llengua (com a mínim pel que fa a la comprensió i els rudiments més bàsics) a tots els territoris del País Valencià. Hem contribuït a crear alumnes competents en valencià (en alguns casos) i totalment incompetents en aquesta llengua, gràcies a la permissivitat de la Llei d’Ús.

És molt descoratjador veure que l’alumnat pot fer-se exempt de la llengua del País mentre continua cursant altres llengües com l’anglès, el francès, l’italià o l’alemany, sense cap possibilitat de deslliurar-se’n. Per què sí del Valencià?

I, de tot plegat, què en diuen les autoritats educatives? No parle de les autoritats polítiques que s’encarreguen de governar-nos (o no), parle de les nostres Universitats. Hi ha hagut mai cap queixa reiterada, pública i coneguda sobre aquest fet? Que jo sàpia, res.

Per la meua part, a les reunions de coordinació de les PAU a què he assistit quasi sempre m’hi he trobat amb sermons coneguts (perquè la mateixa informació la trobes penjada als webs de les universitats) i poc espai per a la crítica constructiva, quan no un menyspreu velat o manifest, com si els professors i professores fórem els culpables que els nostres alumnes no hi arribaren amb el nivell que, teòricament, haurien d’haver assolit.

Ja sabem que la política lingüística (millor que mai li escau el concepte de “política”) que els diferents governs autonòmics que hem tingut al País Valencià han desenvolupat no ha sigut mai la millor ni la més desitjable. Partíem d’un fet inqüestionable: hi ha una llengua, la pròpia, que es trobava manifestament en inferioritat de condicions respecte de l’altra que és hegemònica a tot el territori valencià. En trenta anys de LUEV aquesta situació no ha millorat massa. A més, el prestigi social de la mateixa,  no passa per les seues millors èpoques. No amagaré que hi ha zones on l’ús no només s’ha mantingut sinó que ha augmentat. Però això és l’excepció.

L’exemple de no-ús que fan la majoria dels polítics (quan no el seu ús barroer i “folkloritzant”) no contribueix gens al seu prestigi.

I ací trobe, novament, que ningú de la Universitat no hi diga res. No demane que siga a títol individual, però, i a nivell de departaments de català, que n’hi ha a totes? Sí que hi ha hagut declaracions sobre la unitat de la llengua en determinats moments en què s’havia de fer. Però no s’ha creat la inèrcia de denunciar públicament els atacs individuals i col·lectius que persones destacades i partits polítics concrets han fet contra l’ús, el nom o l’entitat del valencià.

Quin prestigi podem demanar per la llengua del País Valencià quan qualsevol indocumentat (o ben documentat, però per política o interessos espuris) pot qüestionar la nostra tasca docent? Fóra bo tindre el recolzament d’una institució com la Universitat que, teòricament, és la dipositaria de la saviesa i l’excel·lència educativa.

I ací no es pot amagar el cap sota l’ala. No ens podem recloure i aïllar en torres d’ivori i, des de dalt de la trona, pontificar sobre les aules i el que s’hi hauria de fer, quan fa anys que estàs allunyat de la realitat diària. L’escola primer i l’institut després, són escalons d’una etapa educativa que forma les persones i on, dia rere dia, curs rere curs, reben uns ensenyaments que culminen a la Universitat, molts d’ells.

El dia a dia és molt dur, i no tenim una planificació lingüística vàlida per a la pervivència de la llengua. Ara ens amenacen amb un nou pla de plurilingüisme que serà, si no ho remeiem, l’estocada final per tal d’acabar amb l’ensenyament de la llengua. Algú, llevat dels moviments d’Escola Valenciana i alguns altres col·lectius educatius n’han dit res? Novament, el silenci de les Universitats és una ferida més en el nostre teixit lingüístic. L’haurem de sargir d’alguna manera.

Espais per a la calma
28.05.2014 | 9.48
Sant Josep: dia del pare i més coses
19.03.2007 | 1.12
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. subscric totes i cada una de les paraules del text de l’amic Francesc Gascó. I si se’m permet un afegitó, i on està l’AVL? O és que l’ús que en fan els polítics  que els han donat la trona (i a quin preu!), no els ocupa? Ja no dic preocupa…

    Bona vesprada. 

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.