Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El riu Segre és el major afluent de l’Ebre, amb 264 km. de llargària. Naix als
Pirineus i recorre diverses comarques de la Catalunya occidental. La ciutat més
poblada i històricament més important de la regió –i de tota la “Terra ferma”– és
Lleida, que precedix en certs aspectes la nostra València, d’antiga estirp romana, però
que serà totalment refundada pel rei Jaume I arran de la seua victoriosa croada contra el
domini islàmic.

La Seu vella de Lleida, que ha esdevingut símbol de la ciutat, forma un
imponent conjunt arquitectònic (s. XIII), de transició entre el romànic i el gòtic, que
respon als ideals espirituals i estètics de l’Orde del Císter: simplicitat, lluminositat i
energia. Això és ben visible en el cimbori i en el campanar, tots dos octogonals (que
indiquen la plenitud del dia huité, dia de la Resurrecció del Senyor). A la Seu de
València s’adoptarà la mateixa solució, per bé que amb un desenvolupament més potent
i ric, expressió del “segle d’or” de la societat i de la cultura valenciana, al llindar del s.
XV.

Altres elements que mostren els lligams entre les seus lleidatana i valentina els
trobem en les velles portes romàniques, d’una gran similitud: comparem, per exemple,
la nostra porta de l’Almoina –també dita “de Lleida”– amb la “dels Fillols” de la
catedral del Segre. És en este context de continuïtat i desenrotllament on hem de situar
la permanència del culte al diaca sant Vicent, màrtir a València, durant els segles
medievals. Sabem com el rei Jaume I li va encomanar l’èxit de la creuada i, quan
València va ser presa, feu penjar la senyera reial a la volta de l’església del monestir de
Sant Vicent. A la Seu de Lleida la Capella de Sant Vicenç va ser construïda en 1285,
vora la porta del lavacrum dels canonges.
Seguint contracorrent el curs del Segre, trobem, ja dins la comarca de l’Alt
Urgell, el bell poble d’Estamariu, amb preciosos records vicentins. Del s. X daten les
restes del monestir de Sant Vicenç de Pinsant (Pinus Sanctus), mentres que l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, amb planta basilical de tres naus i influx llombard, fou construïda a
principis del s. XI. Fa unes dècades, les obres de restauració tragueren a llum el que es considera el
conjunt de frescos de pintura romànica in situ més important de Catalunya (s. XII). Va ser parròquia fins al s. XVIII i des de llavors es fa servir com a capella del cementeri.

Però la joia vicentina d’Estamariu és, sens dubte, el magnífic Retaule de Sant Vicenç, d’estil
gòtic i influència italianitzant, datat la segona mitat del s. XIV. A hores d’ara es conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc), acompanyat d’un interessant baldaquí d’altar del
segle anterior, de tradició romànica.

A pocs quilòmetres de distància, en direcció a Puigcerdà i encara dins de l’Alt Urgell, trobem els Banys de Sant Vicenç, esmentats ja el s. X. Es tracta d’un aqüífer d’aigües termals sulfurades, a la vora mateixa del Segre, on es va construir un hospital (“hostal de traginers”) i, a les acaballes del s.
XIX, un hotel-balneari, recentment rehabilitat.

En realitat, hi ha nombrosos “banys” que han rebut el nom del nostre sant, tant a terres catalanes com a Occitània o a Castella. De fet, si ara ens dirigíem cap a la Mediterrània, en direcció sud, arribaríem, dins la comarca del Baix Penedés, al municipi de Sant Vicenç de Calders, topònim originat igualment el s. X al voltant d’un lloc d’aigües mineromedicinals (castrum caldarium o
“fortalesa de banys calents”).

Banys, castells i esglésies ens fan pensar en les tres àrees fonamentals del benestar i de la mateixa existència humana: respectivament, la salut física, la pau social i el gaudi espiritual. Si hi afegíem la invocació de sant Vicent, com s’ha fet en tants pobles i durant tants segles, podem fer nostres les paraules d’un altre sant del s. VI, molt devot d’ell: Vicent és, realment, “protector de tot el món” (sant Just d’Urgell).

* Publicat al periòdic Paraula: 26-I-2025, pp. 30-31