El passat dia 11, el president Mariano Rajoy presentava al Congrés la gran retallada que afectarà negativament bona part de la societat valenciana, sobretot la gent més necessitada. El discurs va ser interromput diverses vegades pels aplaudiments dels diputats populars. Per cert: de què aplaudien? Si el mateix arquebisbe de València ha dit que «amb les retallades hi hauran més pobres», calia aplaudir eixes retallades?
En mig d´aquest ardor popular, es va vore com Andrea Fabra, diputada del PP per Castelló, s´adreçava, en un to irat i despectiu als bancs socialistes, amb l´exabrupte, «¡que se jodan!» Aquestes paraules van omplir les xarxes i tots els mitjans de comunicació se´n van fer ressò, en una condemna unànime a l´actitud de la diputada. Els socialistes acusaven la filla de Fabra, de menysprear els aturats. I ella es defenia, di-guent que «se sentia dolida e indignada ante la tergiversación del PSOE». I que l´expressió de marres no anava adreçada als aturats, sinó «a la bancada socialista».
La diputada Fabra ha pensat l´exemple que amb el seu vocabulari ha donat a l´opinió pública, i sobretot als nostres jóvens? Què pensaran d´ella els seus fills, en conèixer una expressió tan sublim? Estaria satisfeta o s´avergonyiria, si sentira eixe vocabulari en boca dels seus fills? Els mestres, no només ensenyen els continguts de l´àrea curricular. També saben transmetre als seus alumnes valors com l´educació i el respecte dels uns pels altres. És amb insults que es construeix un país? És amb expressions malsonants i exabruptes com els de la senyora Fabra, que farem que la joventut puga créixer en civisme? No ens queixem sovint del vocabulari, tan ordinari, d´alguns adolescents i jóvens? No ha pensat la diputada que si ella es permet eixa expressió, està donant raons perquè els jóvens també parlen d´eixa manera? Cal recordar que (els mateixos dies) la diputada de Compromís Mireia Mollà va ser expulsada pel president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, per fet d´haver dit mentider o que mentia el conseller Castellano. I que l´ambaixador espanyol a Polònia ha estat cessat, per un exabrupte semblant al de Fabra («¡a los franceses les vamos a dar por saco!»).
Em sembla que els polítics tenen l´obligació de dialogar des de la discrepància, però sempre amb respecte per l´adversari. I amb educació. O és que estem tornant a les cavernes? Una vegada més, la Bíblia ens exhorta a un comportament més civilitzat i més humà: «Que no isquen mai de la vostra boca paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten. Lluny de vosaltres l´amargor, la indignació, la ira, crits, injúries, i tota mena de dolenteria» (Ef 4:29,31). Recorde que mon pare deia, referint-se a alguna persona que, malgrat els seus estudis, actuava com la senyora Fabra: «Eixe ha entrat a la universitat, però la universitat no ha entrat en ell». I és que només l´educació i el respecte mutus fan possible la convivència. No els crits, els insults i les desqualificacions. Ni contra els aturats. Ni contra l´adversari!
Aprendran els nostres polítics en els debats al Congrés un llenguatge amable i educat, per tal que siguen models per als nostre jóvens? O continuaran insultant-se i oferint-nos un espectacle vergonyós?