Municipi de l’antiga baronia de Xulella. En la meitat nord-oest el relleu és muntanyós, amb altituds superiors als 600 metres, turó de
Talayuela, la
Peña Roya i les Llomes de la Creu i de l
as Suertes. En l’altra meitat és menys accidentat i presenta una esplanada inclinada cap al sud-oest, amb una altitud mitjana entre 400 i 150 metres sobre els quals s’estenen els terrenys de conreu. De nord-oest a sud corren els barrancs de
Pilatos, Tarragon i la Cava, en l’origen dels quals es troba la font de Santa Maria. Les terres de conreu que ocupen el 62% del total del terme estan dedicades a vinyes, oliveres, alzineres, cereals, ametllers i figueres. La improductivitat del terreny ha motivat que en aquestes darreres dècades haja tingut lloc un corrent emigratori cap a nuclis industrials propers. Actualment té uns 500 habitants. La vila està edificada al costat d’un barranc i els seus carrers són bastant plans. La parròquia té per titular Sant Sebastià Màrtir i pertany a l’Arxiprestat de la Mare de Déu de la Pau.
En aquest terme es troba un dels jaciments més importants del Bronze Valencià: l’Atayuela. Es tracta d’una muntanya en la part superior de la qual es trobaren en unes excavacions una albarda, un punyal, un punyalet i restes de diverses puntes de fletxes de perfil fol.liaci, tot de cobre i abundants fragments de ceràmica llisa, feta a mà, ascles de sílex i martells de pedres. D’aquesta mateixa època són les restes, principalment de ceràmica, que es descobriren en el Serral de la Horca. Dels començaments dels temps de l’imperi romà són les ruïnes trobades en el camp. En l’esmentat paisatge han aparegut també ceràmiques, restes d’àmfores i rajoles.
L’origen de la Llosa del Bisbe cal trobar-lo en la fundació del Regne de València, quan Jaume I a aquesta vila, juntament amb Xulella, el Villar i voltants, el constituí en baronia, i en féu donació al bisbe Andreu d’Albalat i Capítol Catedralici segons document datat el 12 de març de 1271. L’Arquebisbbe Tomàs de Rocabertí, en 1686, separà la Llosa de Xulella, i fou el rei Carles IV qui li concedí el privilegi de vila independent.
En 1334, consta que s’autoritzà la construcció d’una església, amb altar i retaule, dedicada a Sant Fabià i Sant Sebastià, amb la facultat per tal que se celebrara missa. En 1550 era una capella que tenia per titular a Sant Sebastià. El 1720 el sacerdot Pere Gabarda amplià la capella de la Comunió, dedicada a les Ànimes del Purgatori, i avui dia a Sant Tomàs de Villanueva. El 1913 Josep Pérez pagà les obres de l’ampliació del temple, insuficient per al servei dels fidels. Té una ermita dedicada a la Mare de Déu dels Dolors amb un calvari. Del seu folclore primitiu es conserva una jota llosana.