Quan fa 80 anys en què Pablo Picasso immortalitzà el sofriment de Gernika, destruït per les bombes de l’aviació durant la guerra civil espanyola, és important fer una reflexió sobre aquesta obra d’art, que s’ha convertit en una icona universal contra les guerres.
No em cap dubte que és la veritat de l’esdeveniment ocorregut en aqueixa ciutat i la barbàrie de la guerra, que cada dia es repeteix, el que dóna força a aquesta obra: un reflex del drama de la violència i de les guerres, que s’acarnissen sobre la població civil destrossant les seues famílies i les seues vides.
Hi contemplem la destrucció d’una família, d’una mare amb el seu fill mort en braços; del pare que es dessagna en un crit, en descobrir, a la llum d’un cresol, el seua llar destruïda per les bombes, dels animals de labor, amb què es guanyaven el pa, destrossats… I aqueixa bombeta que ho presideix tot: com l’ull de Déu que devia haver fet justícia i defensat els innocents, però roman impassible, il.luminant el resultat de la seua pròpia impotència davant el mal.
En aquesta família estan tantes obres destruïdes per les guerres, podria ser la nostra i això ens fa commoure’ns. Són les dels refugiats en files inacabables per tantes carreteres o travessant el mar. Però és sobretot aqueixa entranyable família que representem cada any al portal de Betlem.
La mestria de Picasso ha destruït davant els nostres ulls una icona que l’art ens ha brindat amb milers de versions en colors entranyables: en naixement de Jesús al portal. Ací la mare és ja la Pietat que l’acull esquinçada al peu de la Creu, Ací la llum del cresol de Josep, més que la llum de la fe, és aquell cresol amb què el savi cercava cínicament un home, davant la indignitat humana castigada. La mula i el bou han estat esquarterats per la metralla. I els pastors destrossats que envolten l’escena porten armes: porque són això, obrers i camperols, reclutats, malgrat ells, els que executen i sofreixen la violència de les guerres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!