|
Començaré pel final. Al País Valencià
s´ha consumat un procés de dretanització social i política que va començar als
anys 90, es va reforçar amb l´accés del PP a la Generalitat Valenciana i s´ha
consolidat, potser per a més d´una legislatura, en aquestes eleccions municipals
i autonòmiques.
Quins són els factors principals de la seua aclaparadora
victòria?
Encara és prompte per a disposar d´un model complex que
permeta considerar el pes de cadascun dels factors a considerar, però, al meu
parer, sense que l´ordre de l´enumeració signifique atribuir-li a cada factor
més influència que als que el segueixen, serien els següents:
Primer.
S´ha refermat un comportament electoral individualista i cobdiciós. La
fragmentació social que porta a què cadascú s´ocupe d´allò que li convé i es
desentenga dels problemes col·lectius, els quals són percebuts com aliens al
propi interès; la dualització social que atribueix l´èxit professional -econòmic
i social- a l´esforç personal i a característiques individuals, mentre considera
la pobresa i l´exclusió social com una tara, un fracàs de l´individu inepte
sense relació amb les condicions estructurals (darwinisme social); això
acompanyat d´una profunda relativització de l´ètica social en què valors com
l´honradesa, el compromís amb els altres, la lleialtat a les idees, són
considerats un obstacle a la millora de les pròpies condicions d´existència, en
serien els trets explicatius d´un estil individualista i cobdiciós.
Potser per això, des dels anys de la desregulació salvatge (anys 80 del
segle XX) que ens han conduït a l´enorme poder dels senyors del capital i la
guerra, la corrupció és percebuda cada vegada més com un fenomen natural i
inevitable. Més encara, als pobles sense PAI s´ha desbocat l´enveja als pobles
amb PAI i la suposada prosperitat que anuncien. Els propietaris de camps, amb
fills que no volen saber res de treballar la terra, es veuen projectats al paper
de patriarca benefactor que reparteix milions entre els hereus. Els propietaris
de vivendes frueixen amb el miratge de l´espectacular creixement dels preus que
acreixen la seua capacitat de crèdit i els fa sentir-se rics.
I més
encara, la percepció dels immigrants com un destí a evitar, com un perill a la
pròpia estabilitat laboral entre les classes populars, com un fenomen
contradictori del qual aprofitar-se per l´explotació de la seua força de treball
barata i alhora rebutjar-lo com a boc expiatori de tots els temors davant el
futur. El PP ha sabut treure´n profit econòmic i, alhora, rendibilitat
electoral. La xenofòbia, especialment al moro, ha collat entre nosaltres. El
model francès, enviscat en el debat sobre la immigració i la seguretat, la
desfeta dels socialistes des de la gran caiguda de Lionel Jospin i les profundes
dificultats per a renovar el seu discurs, n´és un referent indefugible en aquest
nou context.
Segon. La profusió d´espectacles de masses, grans
esdeveniments i edificis espaterrants actuen com a atractors fascinants que
sedueixen amplis sectors de població en les grans àrees urbanes i permeten
activar vells mecanismes de compensació i identificació amb els ídols-herois.
L´èxtasi contemplatiu i la pseudoparticipació com a figurant alleugen les
angoixes de la vida quotidiana i oculten les raons en què es fonamenta la
dominació social. La vella fórmula d´admirar i desitjar ser com els rics dels
iots, com les senyores de butaca preferent en les celebracions de la cultura de
talonari, aquesta rància forma de distinció social que mai no havia acabat de
cancel·lar l´esquerra, ha tornat per a quedar-se, si més no, una llarga
temporada. L´abandó dels trets culturals propis, particularment de la llengua i
les pràctiques artístiques que hi vehicula, facilita aquesta substitució per la
midcult espectacular.
Tercer. L´hegemonia mediàtica que ha assolit el PP
i que exerceix amb mà de ferro perquè no s´escole res que produesca cap escletxa
en el seu discurs monocorde -«som els millors, som al centre del món, Zapatero
és el dimoni»-, és un factor unificador que permet relligar amb èxit -relligar
de religió: es tracta de fe- el ramat fidel i impedir la circulació rellevant de
qualsevol discurs crític. RTVV, la xarxa de televisions locals sota el seu
domini, les concessions de TDT, les ràdios i diaris de suport a discreció, han
generat un clima mediàtic que exalça el propi i ridiculitza, censura, nega o
anul·la la resta.
Encara no comprenc com els adversaris polítics han
acceptat participar en el Consell d´Administració de RTVV, més encara, com
tornaran a acceptar formar-ne part per un jornal i uns quants viatges, i com han
estat tan submisos quant a les condicions dels pseudodebats electorals. Sense
una forta ventada que exigesca condicions de neutralitat, qualitat i
professionalitat en els mitjans públics, no hi haurà cap possibilitat de canvi a
mitjà termini.
Quart. La situació de possible empat, la virtualitat del
canvi polític, ha mobilitzat de manera extraordinària tots els efectius de la
dreta; han usat tots els recursos possibles des de la confortabilitat del poder
-els legals i els fraudulents-, han carrejat ancians, repartit berenars i sopars
als llars de jubilats, preparat paperetes, inflat censos, exigit fidelitat als
immigrants a sou i amb dret a vot, mentre en allò més visible mantenien un
perfil baix de campanya.
Ni ells mateixos s´esperaven un èxit tan
clamorós, tot i que la seua campanya, des del punt de vista tècnic i de
recursos, era indiscutiblement la millor. Ningú no havia percebut -els sociòlegs
tampoc- la profunda transformació que s´estava produint a la societat valenciana
i que, a hores d´ara, considere en gran part irreversible. Al locus social
perdut ja no es pot tornar mai.
Finalment, les mancances organitzatives
i de discurs de l´esquerra ja estan sent objecte de debat i no puc entrar-hi
ara, tanmateix no crec que la clau de volta de les condicions que han emergit en
la societat valenciana passen pel canibalisme militant. Ningú no s´esperava
aquesta debacle. És evident que cal molta reflexió i anàlisi serena de com
actuar a partir d´ara. No crec, però, que les noves vies de regeneració civil i
democràtica passen per un debat de persones. Qualssevol que hagueren sigut els
candidats, no hagueren aconseguit recaptar molt més vots. Convé no oblidar una
alliçonadora novetat: si el 1982 els socialistes aconseguiren un resultat millor
-per poques centèsimes- que el que ha aconseguit ara la dreta, el PP ha obtingut
el seu millor resultat després de dotze anys de govern.
Potser ha
arribat l´hora de considerar amb deteniment el canvi formidable (ideològic i
estructural) que s´ha produït a la societat valenciana en la darrera dècada.
*Professor de Sociologia. Universitat de València. |
