I qui parla g’esperança, qui es creu l’esperança, qui acompanya l’esperança des de la denúncia de la injustícia i la proposta de nous camins fent-los creïbles i possibles, el que està sembrant és utopia (no com un u-topos, un lloc impossible, sinó com un eu-topos, uin lloc bo, bonic), el que està sembrant és IL.LUSIÓ; i aquesta és la primera de les nostres paraules: una crida a l’Església a deixar de “barallar-se”, per tal de començar a il.lusionar. Potser per això ens diu el Papa que “la primera reforma ha de ser la de les actituds. Els ministres de l’evangeli han de ser persones capaces de caldejar el cor de les persones, de caminar amb elles en la nit, de saber dialogar i inclús baixar a la seua nit i la seua obscuritat sense perdre’s”.
Un bon exemple d’acò ho esà sent el propi Francesc... La seua paraula pròxima, senzilla, comprensiva, amb les debilitats de la pròpia Església, una paraula que brota del cor està fent que moltes persones (allunyades de l’Església) s’estiguen interrogant i, inclús, s’estan il.lusionant en trobar que l’Església pot ser una llum enmig de l’obscuritat de la crisi, una guia que camine juntament als que sofreixen sense creure’s superior, sabent-se -des de la humiltat- amb la resposinsabilitat del ser samaritana.
Açò és el que el món els està demanant als pastors, açò és el que els joves demanem: ajude’ns a crear il.lusió, passió per aquest món, ajude’ns a il.luisionar-nos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!