Les categories de bondat o maldat poden ser equívoques, perquè estan subjectes a la percepció de cadascú al voltant del que és considerat bo o dolent. La categoria de compassió, a més de ser personal -l’experimente jo en concret, cadascúl- és a més objectiva, doncs desencadena uns comportaments que humanitzen tant al desposseït com a qui se’n fa proïsme seu.
Clar que, per als creients, hi ha quelcom més en la paràbola del Samarità. La qüestió inicial que es fa a Jesús pregunta per l’accés a la vida eterna i Jesús respon per tal de realitzar adequadament la vida terrenal. És a dir, Jesús identifica el comportament campassiu del samarità com el mode d’estar en la plenitud de la vida. Jesús ha trencat la separació d’àmbits. Aquell dualisme entre “més enllà” i més ençà” -entre sagrat i profà, entre religió i vida- del que encara som presa, queda superat en la proposta samaritana de Jesús.
No es tracta de relativitzar la nostra religió (pensant que Déu no serveix per a res) ni de presumir-ne (creient que és la més important, doncs el més important és cada persona) sinó de viure la nostra espiritualitat cristiana com la que proposa el mateix Jesús. Aqueix és el mode encertament humà d’ésser persona sempre: durant la vida i, per això, també després de la mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!