Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

4 de maig de 2013
0 comentaris

Juan Cotino, faça-s’ho mirar, per favor… gràcies

Diumenge vaig vore com tantíssima gent el programa SALVADOS sobre l’accident del metro a València del 3 de juliol de 2006, i fou tanta la indignació que vaig sentir pel que veia i escoltava sobre el tractament que ha rebut aquest fet luctuós per part dels polítics que aleshores governaven (i segueixen fent-ho), i sobretot l’actitud que ens monstrà a totes i tots els valencians qui, aleshores, era conseller d’Agricultura, i avui és president de les Corts Valencianes que volia desconnectar l’aparell de televisió. Pensava que no podia ser el que veia i escoltava ni el que SOBRETOT va mostrar Juan Cotino, que, si no n’estic mal informat, és membre de l’Opus Dei… i vull pensar que creient en Déu.

L’article que dimecres li dedicava Justo Serna el subscric totalment, i per aqueix motiu us en faig una traducció. I esperem que, ja que no van ser capaços d’afrontar la realitat en aquells moments com calia, ni ho han estat fins al dia d’avui, en memòria de les víctimes, ho facen i prompte. Cotino ha dit: “Siempre he estado al lado de las víctimas en mi trayectoria personal”… si és així, ara toca estar-ho en la trajectòria pública.

“Ja tots ho saben. Diumenge passat vam poder veure un programa dedicat a l’accident del Metro ocorregut a València en 2006. Els responsables de l’emissió van ser Jordi Évole i el seu equip (ajudats localment per Barret Films i els joves empleats de la productora). Van fer història. Van fer història en el doble sentit de l’expressió: d’una banda, el programa va tenir màxima audiència, per altra, Évole va investigar, ve entrevistar, fent crònica. El resultat va ser un producte periodístic d’excel · lent factura i gran efecte.

Des de l’emissió, molts ens hem preguntat què no havíem fet fins ara per les víctimes i els seus familiars. Potser, la qüestió ha servit per treure’ns de l’ensopiment. El proper 3 de maig, a la plaça de la Verge de València, hi ha convocat un acte de concentració per les víctimes. Com tots els dies 3 de cada mes. A les 19.00. Allà estarem, irritats. Irritats amb els responsables polítics d’aquell accident i irritats amb la nostra actitud.
A Jordi Évole se li ha comparat amb Michael Moore. La comparació sol ser malèvola, no perquè el periodista català no tingui habilitats, sinó perquè obraria com el cineasta nord-americà. Amb estratagemes, amb exageracions, realitzaria reportatges esbiaixats en què els dolents cauen en el parany. Potser, molts de vostès recordin la trobada de Moore i Charlton Heston a propòsit de les armes de foc: per ridiculitzar la postura de l’Associació Nacional del Rifle, l’entrevistador treia el pitjor d’un Heston senil i instintivament agressiu.
Doncs no. Jo no crec que Évole i Moore siguin comparables. El periodista espanyol, valent-se del seu olfacte i ironia, entrevista afablement. Té recursos: és llest, és baixet, sembla poca cosa, un humil professional. Les seues preguntes no són tramposes, sinó directes, corteses i envoltants: fa caure en contradicció a qui no diu o fins i tot menteix. El muntatge dels seus programes sol tenir algun excés emfàtic, sí. Però la seua habilitat per relatar el que vol explicar és molt gran. Les seves històries són senzilles, ja que tracten de la condició humana, de la mentida, de l’arrogància, del coratge, del valor. Explicar una història és molt difícil: has de posar a cadascú al seu lloc, en el seu paper, sense convertir-lo en titella.
Jordi Évole va intentar entrevistar Juan Cotino per al programa del Metro. El polític va oposar resistència davant les preguntes insistents del periodista. Va romandre mut, aparentment impassible. El seu somriure, primer beatífic, al final se li féu agre i del seu silenci eloqüent vam aprendre molt. “Els polítics de campanetes se saben permanentment observats, la dringadissa és constant”, dic a La farsa valenciana (2013). “Però alhora burlen aquest escrutini amb empaquetatge. Què és el que fan? Una part de les seues aventures s’ordeixen fora dels focus, fora de les taules, però alhora, quan es deixen il · luminar o quan es presenten, a alguns els veiem com una companyia de farsants “.
Al programa d’Évole, Cotino semblava el mut dels pallassos, encara que sense gràcia, sense arrestos, com un presumptuós amb poder. Però també com un figurant que ignorava el seu paper, un actor sense guió fent ganyotes. En fi, no sé si era un farsant d’escasses llums o un polític de poques campanetes.” Justo Serna


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.