Els Papers de Santa Maria de Nassiu

LA VIDA MONÀSTICA

“Done gràcies al Crist Jesús, perquè m’ha considerat
digne de confiança en cridar-me a servir-lo” (1Tm
1:12) Són aquestes paraules de Sant Pau a Timoteu, les que millor expressen la celebració
del XXVè aniversari de la meua professió monàstica: gratitud per la crida i per
la confiança que he rebut de Déu en el servei a l’Evangeli i als germans!

La vida monàstica
(un fenomen que es dóna en moltes religions) pren un significat nou en el
cristianisme, ja que constitueix una forma concreta en el seguiment de Jesús de
Natzaret. El monaquisme, com a carisma de l’Església, va nàixer entre els
segles III i IV al desert d’Egipte, amb Sant Antoni Abat i els seus deixebles
(els primers ermitans) i també a Palestina, Síria i el nord d’Àfrica entre altres
llocs. Després d’Antoni vingueren Pacomi, Evagri, Cassià, Basili, Martí….. Va
ser al segle VI, quan el jove Benet va fer una experiència de soledat i de
pregària que va transformar la seua vida i que recollida en la Regla Benedictina, encara hui regula el dia a dia dels monestirs: viure la fe en
comunitat, compartint tot el que som i el que tenim, per tal de ser en el món
una presència de l’amor i de la misericòrdia del Déu que ens salva.

És des de la
humilitat (en una societat que només valora l’èxit) i la disponibilitat en el
servei (quan tothom desitja estar més amunt que els altres) que els monjos ens
obrim a la voluntat de Déu i a l’acolliment dels germans. Si l’autosuficiència
ens tanca en l’amarguesa i en l’egoisme, l’home que s’obri a Déu troba el seu
alliberament i lliure interiorment, va adquirint una pau que pot comunicar als
altres, encara que es trobe enmig de dificultats. Perquè la humilitat ens fa
assumir la nostra realitat i la dels altres sense nerviosismes ni frustracions,
amb comprensió i compassió, sense classificar ni excloure els qui són
diferents.

Per la seua part el
silenci, que ens possibilita acollir a Déu i als altres, l’obediència que ens
fa sol·lícits en la comunió i la pregària i la vida fraterna, esdevenen un
signe del Regne, una manera de fer present les benaurances en el nostre món. I
és la Paraula de Déu la que, dia a dia, va modelant el monjo, perquè puga descobrir
l’amor d’un Déu que ve a salvar, a donar esperança, a curar les ferides del
cor, a enfortir la nostra fe, a asserenar tots els que estan atribolats, a
consolar als desanimats, a eixugar les llàgrimes dels qui ploren.

Al monestir, els
monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en
el camí de la fe. Perquè Déu que és Pare amorós, com en la paràbola del fill
pròdig, acull sense retrets ni males cares, aquells que tornen a ell. I perquè
ens coneix, ens accepta tal com som!   

S’ha dit que el
desert (i per tant els monestirs) és el lloc de la llibertat total, un espai
sense fronteres, on podem descobrir la presència de Déu en els altres, i on
podem fer també l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de
prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que ens esclavitzen. Per
això els monestirs, han de ser sagrament i manifestació visible d’una realitat
invisible i també epifania de la presència del Senyor.

L’Abat Cassià Just
escrivia: “No hi ha res tan bonic, com
una comunitat en què les persones comencen a tindre’s confiança i a estimar-se.
Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que  acollim els altres, siguen qui siguen,  som acollits per Déu”. És això el que van
viure els monjos de Tibhirine i que narra la pel·lícula Dels Déus i dels hòmens, estrenada recentment: hòmens, que en un
món on tot es pot comprar, ens parlen de la primacia de l’amor fet servei i de
l’anhel de pau i de fraternitat universals. Perquè només la gratuïtat de l’amor,
dóna sentit i plenitud a la vida.

El papa Joan XXIII
deia que l’Església no podia ser un museu arqueològic, on només conservem
objectes morts. L’Església deia el papa bo (i també els monestirs) han de ser com
uns jardins plens de vida i de color o com una font a la plaça, on tots puguen
anar a saciar la seua set!  

Al monestir,
conscients del do de la filiació divina i de la fraternitat universal, aprenem
a descobrir que cada persona és un tresor als ulls de Déu i per això, amb una
mirada optimista i plena d’esperança, valorem els aspectes positius que cada u
té. És  així com podem mirar als altres
amb els ulls amorosos de Déu, per estimar-los a l’estil de Jesús. Sense
condemnes, sense judicis! Al llibre Pregàries
(una obra que tant ens va ajudar als jóvens dels anys 60 i 70) Michael Quoist diu:
“Si sabem mirar la vida amb els ulls de
Déu, vorem que al món no hi ha res de profà, sinó que tot participa en la
construcció del Regne. De manera que tindre fe, no és només alçar els ulls a
Déu per contemplar-lo, sinó també mirar la terra, però mirant-la amb els ulls
del Crist”.

Al monestir aprenem
també a lluitar amb tenacitat i amb bon humor, per superar els obstacles (no
donant-nos mai per vençuts) i per avançar en el camí de la fe i de la
fraternitat.

Igualment intentem
relativitzar els aspectes problemàtics. Els propis i el dels altres, per  superar els prejudicis, la crítica, la
hipersensibilitat, confiant sempre en la bondat del germà i aprenent de la
paciència de Déu, que sap esperar sempre! És així com podem anar creant llaços
de comunió fraterna, per tal de fer de cada comunitat llocs de reconciliació i
de perdó, llocs de pau i d’esperança, llocs oberts a l’acolliment, llocs
d’harmonia amb la natura i de trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

La missió dels
monjos, hui i sempre, és la de ser hòmens acollidors, que portats per l’Esperit
de Déu saben escoltar amb afabilitat, sense condemnes, sense prejudicis i que
amb un cor obert a tothom, treballem per fer realitat el Regne, des de la
pregària, el silenci i el servei humil.

Els monestirs, hui
i sempre, han de ser unes llars on tots puguem trobar la compassió i el consol
de Déu, la pau del cor i la fraternitat que tots anhelem. I per això els monjos
hem de saber obrir camins d’esperança i de misericòrdia (en un món amb tantes
fractures i tantes ferides)  perquè els
hòmens i les dones de la nostra societat, puguen descobrir l’amor d’un Déu que
és Pare i que estima entranyablement. Sense condicions! Apassionadament! Així i
només així, farem dels monestirs i de l’Església, una família on tots siguem
capaços de reconèixer-nos i de viure com a germans.

Com diu el teòleg
José Antonio Pagola, “la nostra Església
necessita testimonis que contagien la seua experiència de l’Evangeli.
Necessitem creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de
la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte els
hòmens i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure
més humanament”. Eixa és una missió fonamental dels monjos. Així farem
possible l’experiència del Déu amor. Del Déu que ens crida a la llibertat i a
la plenitud de vida!!

                                                    Josep Miquel Bausset

                                                    Monjo de Montserrat