Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
19 d'agost de 2012
0 comentaris
JOSEP LLUÍS BAUSSET HAURIA FET HUI 102 ANYS
Llegia fa una estona el Levante-EMV, i m’he trobat (i mira que ho tenia present!) amb el text de Josep Franco “19 d’agost de 1910”, text que us deixe més avall. Abans vull dir-vos que subscric totes i cada una de les paraules de Josep Franco, i des d’aquest humil apunt vull manifestar el meu agraïment a la família de Josep Lluís (ACS) per aquest model de bon home que fou el Sr. Bausset. I no cal dir que hauria estat una gran alegria que hui Josep Lluís haguera celebrat el seu 102é aniversari amb nosaltres, però Déu el volia al seu costat en aquesta data assenyalada. I sé que, des d’on està, ens segueix “vigilant” per tal que no defallim en aquesta terra, la nostra terra, i continuem la tasca que ell ens marcà.
“L’any 1910 va ser mogudet, sobretot en l’àmbit social i polític. Després de la Setmana Tràgica de l’any anterior, que va tacar de sang els carrers de Barcelona, i abans dels Fets de Cullera, que costaren la vida a tres funcionaris i provocaren una crisi política sense precedents, el senyor Canalejas va substituir el senyor Maura al front del govern, mentre el rei Alfonso XIII intentava consolidar la monarquia amb gestos magnànims, com ara l’indult per a la majoria dels condemnats de Barcelona, com faria, a penes uns mesos després, amb els de Cullera.
Aquell estiu, al llarg del mes de juliol, les dones de Barcelona i les de Canàries, sobretot, decidiren eixir al carrer per a manifestar el seu descontent amb les polítiques dels successius governs i reivindicar el seu paper públic en una societat que pretenia condemnar-les a l’àmbit domèstic estricte i que, a més, els oferia unes “Pilules Orientales” que els asseguraven, en un parell de mesos de tractament, uns pits “desarrollados, reconstruidos, hermoseados y fortificados”.
I el divendres 19 d’agost de 1910, pocs dies abans que vinguera al món Teresa de Calcuta, va vore la llum, en una casa de Paiporta, Josep Lluís Bausset i Císcar, a qui no hem fet sant perquè ni els seus familiars, ni els seus amics ni els seus deixebles tenim influències en el Vaticà.
Bausset, que va viure quasi cent dos anys, havia estat “l’home subterrani” de la supervivència valenciana; el conseller de moltes persones que han fet un paper més “visible”, però no més important, que el seu en la nostra història recent; el mestre de moltes generacions de valencians que no sempre hem estat a l’altura de les seues lliçons, no sols teòriques, sinó, sobretot, pràctiques. Els lectors del nostre diari no necessiten que els ho recorde, però si algú vol saber-ne més, pot llegir els magnífics llibres i les sucoses entrevistes que li ha fet Santi Vallés.
Tot i que va nàixer a Paiporta, en la comarca de l’Horta, la vida de Bausset ha estat sempre vinculada a la Ribera, des de l’Alcúdia, que el va anomenar fill predilecte l’any 1984, molt abans que algunes altres entitats i col·lectius començaren a considerar-lo digne de rebre homenatges i distincions. La relació de projectes i de realitats en què va participar Bausset ompliria unes quantes pàgines del diari, però tota la seua vida es podria resumir en el fet que va ser un home de paraula, compromés amb el seu poble fins al moll de l’os, infatigable fins als últims dies de la seua vida i tan modest com aquella mongeta que va nàixer el mateix any que ell.
Fabra El Somrient (no El Tort) va ser un dels últims a retre-li homenatge quan, el dia del seu òbit, va enviar una carta de condol a la família, escrita en la llengua que sol utilitzar sempre: el castellà. I els familiars de Bausset, en un gest que els honora, li la tornaren perquè son pare l’hauria considerada una humiliació o una burla. Una victòria pòstuma que Bausset hauria acceptat amb un somriure tímid, com va acceptar, en fer cent anys, tots els homenatges, distincions i reconeixements que li devíem i que, potser, li hauríem d’haver fet abans.”
I el divendres 19 d’agost de 1910, pocs dies abans que vinguera al món Teresa de Calcuta, va vore la llum, en una casa de Paiporta, Josep Lluís Bausset i Císcar, a qui no hem fet sant perquè ni els seus familiars, ni els seus amics ni els seus deixebles tenim influències en el Vaticà.
Bausset, que va viure quasi cent dos anys, havia estat “l’home subterrani” de la supervivència valenciana; el conseller de moltes persones que han fet un paper més “visible”, però no més important, que el seu en la nostra història recent; el mestre de moltes generacions de valencians que no sempre hem estat a l’altura de les seues lliçons, no sols teòriques, sinó, sobretot, pràctiques. Els lectors del nostre diari no necessiten que els ho recorde, però si algú vol saber-ne més, pot llegir els magnífics llibres i les sucoses entrevistes que li ha fet Santi Vallés.
Tot i que va nàixer a Paiporta, en la comarca de l’Horta, la vida de Bausset ha estat sempre vinculada a la Ribera, des de l’Alcúdia, que el va anomenar fill predilecte l’any 1984, molt abans que algunes altres entitats i col·lectius començaren a considerar-lo digne de rebre homenatges i distincions. La relació de projectes i de realitats en què va participar Bausset ompliria unes quantes pàgines del diari, però tota la seua vida es podria resumir en el fet que va ser un home de paraula, compromés amb el seu poble fins al moll de l’os, infatigable fins als últims dies de la seua vida i tan modest com aquella mongeta que va nàixer el mateix any que ell.
Fabra El Somrient (no El Tort) va ser un dels últims a retre-li homenatge quan, el dia del seu òbit, va enviar una carta de condol a la família, escrita en la llengua que sol utilitzar sempre: el castellà. I els familiars de Bausset, en un gest que els honora, li la tornaren perquè son pare l’hauria considerada una humiliació o una burla. Una victòria pòstuma que Bausset hauria acceptat amb un somriure tímid, com va acceptar, en fer cent anys, tots els homenatges, distincions i reconeixements que li devíem i que, potser, li hauríem d’haver fet abans.”
Comparteix això:
Relacionats
URINARIS PÚBLICS
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!