Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Hui fa 100 anys naixia a Forno di Canale, Albino Luciani, que el 1978 seria elegit papa. El papa del somriure i de la simpatia! El menut Albino era un xiquet inquiet i viu, que als 11 anys va ingressar al seminari menor de Feltre i el 1928, al major de Belluno. Va ser ordenat prevere el 7 de juliol de 1935 i el 1947 obtingué el doctorat en la Universitat Gregoriana de Roma.
L’any 1958 fou nomenat bisbe de Vittori Veneto, rebent l’ordenació episcopal de mans del papa Joan XXIII, a la basílica de Sant Pere i el 15 de desembre de 1969, passà a ser arquebisbe-patriarca de Venècia. Va ser el papa Pau VIè qui el va crear cardenal el 5 de març de 1973. Durant tres anys va ser vicepresident de la Conferència Episcopal Italiana i participà als Sínodes de 1971, 1974 i 1977. El lema del seu ministeri episcopal, Humilitas, revelava la senzillesa d’aquest cardenal que a vegades anava en bicicleta, amb el solideu roig dins d’una butxaca i el pectoral en l’altra. D’una gran simpatia i cordialitat, Albino Luciani deia: “El Senyor pren als menuts del fang i el posa amunt,; pren a la gent del camp i de les xarxes de la mar i fa d’ells apòstols”. El 1976 va aparèixer el seu llibre Il·lustríssims, un text deliciós, on el cardenal Luciani escrivia unes cartes bellíssimes a personatges històrics i de ficció, com Chesterton, Marconi, Jesús de Natzaret, Teresa d’Àvila o Pinotxo.
Home d’una gran senzillesa i sempre amb el somriure als llavis, Albino Luciani escrivia: “Quan parle amb Déu, més que adult preferisc sentir-me xiquet. La mitra, el solideu i el pectoral, desapareixen”. 
El 26 d’agost de 1978, i per sorpresa, en el cònclave més ràpid del segle XX, era elegit el 263è successor de Sant Pere. Albino Luciani prengué un nom compost (el primer de la història dels pontífexs) en record del papa bo (Joan) i del papa que va portar a terme el Vaticà II (Pau). El 23 de setembre de 1978, en la presa de possessió com a bisbe de Roma de la catedral de Sant Joan del Laterà, el papa Luciani deia: “Roma serà una autèntica comunitat cristiana, si Déu és honorat, no només per l’afluència de fidels, sinó també amb l’amor als pobres”. I afegia: “Puc assegurar-vos que vos estime, que únicament vull servir-vos i posar a dispossició vostra, el que sóc i el que tinc”. A més de la seua simpatia personal, el papa Luciani va agradar perquè va renunciar a la coronació amb la tiara, que simbolitzava el triple poder: el de l’Església, el poder espiritual i el temporal, com a Cap d’Estat. L’anomenat papa dels pobres, no va voler cap signe de reialesa! Sembla que va ser elegit pels cardenals més avançats, capitanejats per Benelli, Suennens i Marty. Amb un gran sentit de l’humor, el rostre del papa Luciani expressava la cordialitat i la simpatia d’un home de Déu, que amb una gran simplicitat definia l’amor com “un viatge misteriós”, en el qual cal no detindre’s “en el port al qual s’ha arribat, sinó avançar més”. La mare Teresa de Calcuta va dir de Joan Pau I: “Ha estat el millor regal de Déu, un raig de sol de l’amor de Déu, que brilla en la foscor del món”.
Amb només 33 dies de pontificat, vam descobrir en el papa Luciani el rostre d’una Església amable i afable, que amb un somriure (no amb agressivitats ni amargueses) ens feia present la bondat i l’amor de Déu.