Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

7 de març de 2008
3 comentaris

JOAN F. MIRA, FUTUR SENSE PAÍS

És d’obligada lectura i reflexió, almenys al PV, abans de dipositar la papereta el pròxim dia 9, la lectura de l’article de Joan F. Mira, publicat ahir al Quadern d’EL PAÍS.
Ací el teniu:

 

 

 

JOAN F. MIRA
La política, des d’un partit i
amb mítings i amb campanyes,
o des de fora amb
sermons i amb escrits, es fa
sempre, absolutament sempre,
pensant en un país: sempre és,
d’una manera o d’una altra, “política
nacional”. Pel que fa a mi
mateix i a la “política” que faig,
el meu país, a l’efecte de res publica
o de pólis, és el País Valencià,
almenys això ho tinc clar; i si el
meu país té futur (futur com a
país, futur de País Valencià, no
de Comunidad amb capital a Marinador
o a Terramítica), aquest
futur no arribarà sense un “nacionalisme”
sòlid i suficient. Entenent
per nacionalisme aquesta
simple i bàsica convicció de ser
un país. Si no patírem tanta carència
de país, no en caldria cap, de
nacionalisme, però sí que en cal:
almenys per a compensar el dèficit
del propi i l’excés immens de
l’impropi. I ja que en cal, en cal
en tots els camps: cultural, cívic i
polític. De llengua, d’escola, de
sindicats i de partits. Amb un afegit
que la història ensenya: sense
l’últim, sense el polític, els altres
tenen un futur ben magre, i el futur
del país és més aviat un futur
sense país. Amb una llengua residual,
que durant algun temps encara
ensenyaran a l’escola. Amb
llibres i escriptors, amb associacions
benèvoles, amb algunes coses
més. Però sense país. Un país
sense política pròpia no és un
país propi. És un tros del país
dels altres. Ja sé que contra això
hi ha una doctrina de gran pes,
segons la qual cal votar la força
grossa, nacional espanyola i més
o menys d’esquerres, simplement
perquè és molt grossa. I impedir,
de passada, que la força petita, la
del país propi, arribe a ser mai
prou gran; i llavors concloure
que els valencians nacionals no
som res, perquè el valencianisme
polític no creix prou. És un mètode
infal·lible cap al no-res: un cercle
suïcida i perfectament viciós. I
tanmateix, i entre altres coses, el
creixement del nacionalisme polític
és l’única possibilitat, l’única,
que en un futur pròxim la dreta
espanyola perda el poder al País
Valencià. I sobretot, l’única possibilitat
que el país siga visible i
real com a país. O això, o PP fins
al segle XXII, i Comunidad fins a
la solució-dissolució final. Qui
no ho veu, és que hi veu molt poc.
O que accepta un futur sense país.


PD: La fotografia ha estat gentilesa d’elbray, de Castelló de la Ribera.

 

 

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. coherent, fidel i intel·ligent. Ben veritat el que diu , un futur sense nacíó i un munt de nacionalistes perdut i desorientat i decebut. Bona vesprada!

  2. i pensaren més en el país, en la seua plena amplitud, què no pas es passaren treinta anys més mirant-se el mèlic i repetint-nos allò de què ells són els únics que representen el valencianisme, com si la resta forem estranys, pitjors que els espanyols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.