Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

4 de juny de 2009
4 comentaris

Javier Cercas, Anatomía de un instante

Santa Rut i Noemí

Sóc fidel lector de la columna de cada diumenge de Javier Cercas al PS. I he llegit algun que altre llibre seu. Escriu com els àngels. Els seus llibres, per a mi, són d’aqueixos que, un cop els tinc entre les mans, ja no els deixe fins que no els acabe de llegir. I amb aquest no havia de ser menys. A part d’haver viscut aquell instant (encara que essent jove), m’interessava per tal de “recordar” aquell dia després de quasi trenta anys… i ausades que ho he fet. Si no el visquéreu aleshores (igual no havíeu nascut)… el podeu “viure” amb la seua lectura ara. Us ho recomane.


El llibre té un Pròleg. ‘Epílogo de una novela’ és el seu títol.  I cinc parts:

Primera Part: La placenta del golpe
Segona Part: Un golpista frente al golpe
Tercera Part: Un revolucionario frente al golpe
Quarta Part: Todos los golpes del golpe
i Cinquena Part: ¡Viva Italia!

Acaba amb un Epíleg, intitulat ‘Prólogo de una novela’.

Podria donar moltes raons per tal que us hi feu. Però amb un xicotet fragment en tenim prou:

El 17 de julio de 2008, la víspera del día en que Adolfo Suárez apareció por última vez en los periódicos, fotografiado en el jardín de su casa de La Florida en compañía del Rey -cuando ya hacía mucho que parecía muerto o cuando ya hacía mucho tiempo que todo el mundo hablaba de él como si estuviera muerto-. yo enterré a mi padre. Tenía setenta y nueve años, tres más que Suárez, y había muerto el día anterior en su casa, sentado en su sillón de siempre, de una forma mansa e indolora, tal vez sin comprender que se estaba muriendo. Como Suárez, era un hombre común: procedía de una familia de ricos venidos a menos afincada desde tiempo immemorial en un pueblo de Extremadura, había estudiado en Córdoba y en los años sesenta había emigrado a Cataluña; no bebía, había sido fumador contumaz pero ya no fumaba, de joven había pertenecido a Acción Católica y había sido falangista; también había sido un muchacho guapo, simpàtico, presumido, mujeriego y jugador, un buen bailarín de verbenas, aunque yo juraría que nunca fue un gallito. Fue, eso sí, un veterinario competente, y supongo que hubiera podido hacer dinero, pero no lo hizo, o no más que el necesario para mantener a su familia y dar una carrera a tres de sus cinco hijos. Tenía pocos amigos, no tenía aficiones, no viajaba y durante sus últimos años vivió de su pensión de jubilado.” (pàg. 434-5)  


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Jo vaig llegir ‘soldados de salamina’ quan anava a batxillerat (per voluntat, res de llibre de classe) i em va encantar. l’has llegit?

    espere poder llegir este prompte

    salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.