Els Papers de Santa Maria de Nassiu

INTERNET A L’ÀMBIT RURAL

L’ADSL al camp és més car i compleix pitjor la velocitat contractada amb els usuaris. Els internautas de les zones rurals no sofrim una discriminació front a les zones urbanes. En sofrimTRES.

En primer lloc hem de pagar 45€ al mes per la modalitat bàsica front als 15 o 20€ que es paguen a les zones urbanes. Això qui en pot gaudir. Però a més resulta que la velocitat real lliurada és la meitat del que han contractat. Encara que cap de les modalitats de connexió aconsegueix donar el 90% (el 10% restant es perd per raons inherents a la tecnologia), les connexions dels pobles són les que  més perden pel camí.

La majoria dels navegants de les zones rurals tenen vuit vegades menys velocitat que els de les zones urbanes i paguen molt més. En aquestes circumstàncies no s’acaba amb la bretxa digital, sinó que s’amplia dia a dia. Mentre en altres països s’ha optat per altres tecnologies inalàmbriques que, com Wimax i l’LMDS, poden oferir cobertura a zones allunyades sense necessitat de grans inversions, ací se segueix apostant pel cable de cobre i l’ADSL.

El govern de l’estat posà en marxa en 2005 un ambiciós pla, que hauria d’haver conclós a finals de 2008, per tal de dur la banda ampla a vuit milions de ciutadans i a més de 5.700 municipis. El pla, diuen, es va complint. Però a Benicolet, Montitxelvo i Terrateig no es veu per cap lloc.  El problema és que la velocitat de la connexió és molt baixeta (per als que la tenen). D’aquesta forma el món rural pateix una nova marginació, la marginació informàtica. La patim i no sabeu de quina manera.

La disponibilitat d’infraestructures és condició necessària, però no suficient, per tal de superar la bretxa digital. A més de comptar amb xarxes de comunicacions que possibiliten una connectivitat amb la velocitat i la qualitat adquada, cal fer arribar els coneixements i capacitats de la societat de la informació al medi rural. Així, la població d’aquests espais podrà començar a percebre els beneficis i a avançar cap a la societat del coneixement.

Reconéixer aqueixes desigualtats constitueix el primer pas per tal de començar a suparar-les. Les empreses i els ciutadans poden fer molt en la resolució de les desigualtats tecnològiques i de coneixements, però aqueixa tasca correspon principalmente als PODERS PÚBLICS. Sols amb polítiques públiques la informació serà un bé de la societat i no simplement la nova riquesa per a qui ja són privilegiats en altres àmbits.

Les tecnologies de la informació i la comunicació han d’arribar al món rural TOTALMENT. Els PODERS PÚBLICS han d’assumir la garantia del seus accés a la banda ampla. D’acord al model promogut des de la Comissió Europeas’ha desenvolupat el desplegament de xarxes de comunicacions acudint a la lliure competència, esperant que done cobertura i suporte a tota la població i a tots els territoris. Aquest model ha estat eficaç als llocs amb un mercat actiu i que és económicament capaç d’assumir costos d’infraestructures i quotes acceptables. Però el mercat, (com en altres temes) encara que pot coadjuvar en l’extensió de la societat de la informació, no pot resoldre el trànsit a la societat del coneixement i molt menys a la resolució del problema de la bretxa digital, siga aquesta de component social (col.lectius sense formació o sense capacitat d’accés) o territorial (falta de capacitat en la connexió a banda ampla). Com va dir J.K. Galbraith, “el mercat no produeix resultats socialment òpitims”.

A més, el concepte de bretxa digital, en ternes d’infraestructura de comunicacions, no és un concepte basat en paràmetres estàtics. La bretxa digital ha de ser considerada com un problema continu i en evolució, el qual no ha de donar-se per resolt per haver assolit nivells mínims de qualitat en la connectivitat als espais rurals en un moment donat, cosa que no es dóna en l’actual. I de la qual cosa done fe a bastament.

Aquestes intervencions de l’estat (públiques) no han, per tant, de concebir-se com a temporals per tal que, en un termini fixat, tornar-les als agents del mercat. Dit d’una altra manera, la bretxa digital és un concepte dinàmic. Mentre les zones retardades intenten arribar fins al punt en què avui es troben els més avançats, aquests avancen si cap amb més rapidesa, fent que la bretxa siga cada vegada més gran. Cap intevenció pública temporal pot ajudar a alçar-se fins al grup de cap els més retardats. Sols una intervenció pública permanent pot aconseguir que s’avance cap a la societat de la informació.

Àngel Canet Català*

angelcanet@hotmail.com