En la columna De fil de vint d’Isabel-Clara Simó d’ahir dissabte llegim el que segueix: “Vaig tenir l’oportunitat, doncs, de parlar-li (a Ferry Adams) de la independència dels Països Catalans i d’enumerar les quatre vies que s’han donat al món: en primer lloc, quan es produeix una ensulsiada en l’imperi o metrópoli que havia absorbit nacions sotmeses, (…) repúbliques que estaven sota l’àrea soviètica; en segon lloc, el pacte amb l’Estat, com és el cas de Noruega -el millor, car no hi va haver una guerra prèvia-, el d’Eslovènia i el més recent de Montenegro; en tercer lloc, la via democràtica i autonòmica que consisteix a anar esgarrapant cada cop més poder, especialment el poder municipal, i (…) finalment, la lluita armada, que en aquests moments retrocedeix. No sé si se’m deixo algun, de camí.” Ho diu molt clar l’escriptora Isabel-Clara Simó. Els catalans teniu l’oportunitat de triar una via per a la independència el proper diumenge. Feu-ho amb trellat.
També m’agradaria referir-me, encara que siga de passada i arran de l’article d’Alfred Bosch, al nostre paisà (de comarca) Monsenyor Manuel Ureña. Quan va ser nomenat bisbe d’Eivissa i Menorca, al contrari que altres bisbes valencians en diòcesis catalanoparlants, no féu res per imposar el castellà, cosa que crida l’atenció satisfactòriament. Després fou nomenat arquebisbe de Cartagena-Múrcia i, amic de Zaplana, prengué com a tasca “bisbal” la defensa “a ultrança” del transvassament de l’Ebre. Però, mireu per on, després de sonar molt per a l’arxidioèsi de Barcelona, fou nomenat per a la de Saragossa. I ara, no sols ha deixat en pau el tema dels transvassament -igual que els polítics del PP d’Aragó- sinó que, dilluns dia 5 de juny i a la ciutat de Calaceit (Franja de Ponent) digué un tros de la missa que oficiava en català. Sí, heu llegit bé, en català. I, per si no fóra prou, afirmà que era llengua pròpia i que cal que es faça servir a la litúrgia. Ai!, quan vingues a l’EMF, què et dira don Agustín García-Gasco i els teus amics Rita Barberà, Francesc Camps i, com no, Eduardo Zaplana ? No vull ni pensar-ho! Ara tot açò no treu que siga un dels bisbes alienat amb l’ala més conservadora de la CEE.
Bo, de moment, res més… fins propte…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Puc ben assegurar-te, amic Àngel, que això de l’ús del Català entre els bisbes és més que tragicòmic. El senyor Ureña que tu referies, encara no li he vist usar la nostra llengua en cap missa major de la patrona del seu poble, Albaida, fora de comentaris externs a la litúrgia y de manera fins i tot denigrant, com solen fer els rectors al meu poble… per donar avisos o fer alguna brometa…
I encara puc dir-te més encara. El difunt bisbe de Mallorca, l’ontinyentí Úbeda, diuen que defenia el català al seu bisbat, però en ser al seu poble, les misses de la patrona eren, estrictament, en la llengua de l’imperi. Només va començar a fer les misses del pseudopatró en català quan les darreres juntes de festes de Moros i Cristians ho demanaren així.
No era culpa seua, sinó dels potencials feligresos. Bé que apliquen això de que, quan vages a Roma, fes com els romans… és l’única manera de no equivocar-se mai.
a més, monsenyor Ureña és conegudíssim pel seu "fervor" dretà… sols ho deia com un exemple més de la -diguem-ne- hipocresia que hi ha a l’Església…
Des d’un poblet xicotet
Àngel
.