Un article del capellà i escriptor Jaume Rexach (AVUI.CAT)
Per què ens resulta tan decebedora la política? Segurament perquè els polítics no donen la talla. La política -digué Stevenson- és potser l’única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació. I tan cregut que s’ho tenen! I no em refereixo únicament als polítics de primera línia; els de la segona i la tercera, també: s’ho tenen igualment cregut. “Ja ho veus, Jaume -em va dir un dia un dels regidors de Cultura que hem tingut a Blanes-, amb només el comerç, i aquí em tens: regidor de Cultura! Si mai necessites alguna cosa, ja ho saps”. El mateix et dic, li vaig contestar. Era evident que el càrrec no el preocupava gens ni mica. Un o altre s’havia de responsabilitzar de la cultura. A ell, de fet, li hauria agradat més la regidoria d’Esports. Però d’aquesta regidoria se n’encarregava un company que cada matí sortia a caminar. No deixa de ser un esport. I així per l’estil. En els pobles ens coneixem tots. I és d’allò més fàcil comprovar que honores mutant mores, com diu la dita clàssica (els honors canvien els costums). Tot va ser guanyar les eleccions, i a aquell nou alcalde li faltà temps per deixar l’esposa i aparellar-se amb la seva secretària. En els següents comicis semblava que es menjaria el món. I els va perdre de manera estrepitosa. Es veia a venir. L’únic que no ho veia era ell. Ell es veia a si mateix, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels seus aduladors. I aquesta és una altra. Sabem que ocupar un càrrec polític, en un sistema com el nostre, de llistes tancades, té més a veure amb el conjunt del partit que amb les qualitats personals i, això no obstant, no manquen mai els aduladors de torn. Aquests aduladors són part del problema. Resulta molt antipàtica aquesta adulació tan gratuïta. No hi ha res que la justifiqui. Si no és, esclar, el propi interès. Un interès que no té res a veure amb els interessos municipals o institucionals. Tot això ve a tomb del mal exemple que dóna sovint l’anomenada “classe política”. Una classe política que hauria de demostrar més classe. I quan dic classe, vull dir categoria moral. I no hi ha res que doni tanta categoria moral com ser conscient de les pròpies insuficiències. Acaba de morir Ted Kennedy. I malgrat que no va aconseguir emular els seus dos germans en qüestió de càrrec, deixa un record inesborrable. Per què? Perquè abans que tot era persona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!