Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

7 d'agost de 2012
0 comentaris

I tu més!, article del llibre de festes patronals del meu poble d’enguany

I tu Més!

Àngel Canet Català
 

A LA MEUA GERMANA EN EL SEU 50é ANIVERSARI
 
Les baralles verbals al pati del col.legi solien acabar amb el conegut “i tu més!” Podíem dir-nos les més grans perles, però quan se’ns acabava el repertori, ja sabíem tots com acabava la disputa. Creixem, ens fem adults, però seguim essent aquells xiquets enrabiats que en les polèmiques, a falta d’arguments racionals, concloem tirant en cara al contrari el mateix del que ens acusava, però en un grau major. És curiós que aqueix infantilisme ridícul s’agreuge quan la disputa no es dóna entre persones individuals, sinó entre col.lectius rivals. Siga en el futbol, en la política, en els nacionalismes, en les creences, resulta sorprenent que persones que es creuen i actuen com a adults racionals en la resta de les seues vides, es comporten de manera irreflexiva i miop. Quan ho fan els dirigents, resulta molt més greu, encara que ens puga cabre el dubte de si els cega el sentimentalisme fanàtic o es tracta d’una actitud cínica per tal d’enardir l’entusiasme dels seus seguidors. Resulta difícil tenir unes creences fermes i no incórrer en el dogmatisme. Ja alertava Ortega que les idees es tenen, però que les creences ens tenen a nosaltres. Al cap i a la fi, les creences donen un sentit, parcial o total, a la nostra existència. Podem haver-les heretat o adquirit per una opció personal, però açò últim no garanteix major equanimitat. Sovint, els conversos, potser per tal de compensar la seua condició de neòfits, incorren en major fanatisme que els creients de tota la vida.
 
Per la seua pròpia naturalesa, una creença no es pot demostrar empíricament. Però, per tal de ser autènticament humana ha de ser raonable. La qual cosa exigeix no abraçar-la cegament, admetre el dubte per tal d’enjudiciar-la i evolucionar en la seua formulació, conforme madurem. O siga, depurar-la en una cerca incessant d’aproximació a la veritat. Açò exigeix contrastar-la amb creences de divers signe, cercant-hi la part de veritat que continguen, per a incorporant-la enriquir la nostra actitud.
 
I alguna cosa potser més difícil: admetre que en tots els col.lectius, inclòs el nostre, hi ha gent honesta i altra que no ho és tant. De delinqüents, xoriços, salvatges, torracollons i indesitjables, n’hi ha en totes parts. I gents de bé, també.
 
Ni la bondat d’una creença garanteix la perfecció dels seus membres, ni la maldat d’unes persones és signe inequívoc de la perversitat del col.lectiu a què pertanyen. Clar que tots coneixem agrupacions de persones coaligades per tal de fer mal a altres. De vegades, poden escudar-se en suposats ideals, altres ni això. I haver-los, els hi ha, tant en el món de la marginació com en el de les elits, socials i econòmiques, com els responsables de la mega-crisi en què estem submergits.
 
Un pot estar enamorat de la seua terra, dels seus paisatges, de la seua cultura, dels seus costums, de la seuagastronomia… Però això no ha d’impedir-nos reconéixer que en altres terres hi ha indrets fantàstics, modes de viure i de divertir-se molt interessants, cuines dignes de ser degustades. I que hi ha paisans nostres bastant impresentables, al costat d’altres dignes d’admiració. Mentre que fora ens trobem amb persones de les quals més val allunyar-se i altres de les quals seria un orgull arribar a ser amics. Deixar d’extasiar-nos en contemplar el nostre propi melic i obrir-nos a l’exterior per tal d’admirar el molt bo que hi ha fora és una mesura imprescindible d’higiene mental. I avui amb el tràfec de gents en tot el planeta, amb els trasllats de població, forçats o voluntaris, amb papers o sense, és molt més necessari.
 
Tots som persones, iguals en el fonamental, i diferents en altres coses que recíprocament ens enriqueixen. I si fem un cop d’ull a l’esfera de les creences religioses, ens va a passar el mateix. Es pot creure o no en el trascendent i manifestar o no aquesta postura. En això consisteix la llibertat religiosa, aqueix dret fonamental (el primer a ser reconegut històricament). Però podem intentar imposar coactivament la nostra posició. Malauradament s’ha fet i se segueix fent massa vegades. Des del costat de les confessions religioses i des de postures no creients. D’açò últim es queixava el poeta Antonio Machado en el seu Juan de Mairena: “res hi ha més terrible que el zel sacerdotal dels incrèduls”. No hem jugat ací també al tu més infantiloide per tal de tirar-nos recíprocament en cara les nostres intoleràncies?
 
PD: A punt de lliurar aquest text a la impremta, assistíem a l’enterrament del servidor de la Pàtria, i pare de l’amic i monjo de Montserrat, Josep Lluís Bausset. No volem deixar passar l’ocasió de fer-nos-en ressò, i aprofitem l’avinentesa per tal d’encoratjar-vos a seguir el seu exemple d’home bo i autèntic patriota. En aquest enllaç trobareu més informació sobre l’homenot (com diria Josep Pla, DEP), que morí a l’edat de 101 anys: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Llu%C3%ADs_Bausset_i_C%C3%ADscar


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.