Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Benvolgut D. Paco, pastor d’aquesta comunitat cristiana de l’Alcúdia,
benvolgut D. Miguel, vicari de tants anys ací al nostre poble i ara vicari
epeicopal, estimats preveres i diaca, germanes i germans.

No puc ni vull dissimular la meua alegria, en trobar-me ací a l’Alcúdia
presidint l’Eucaristia , acompanyat d’aquesta comunitat cristiana que em va
transmetre la fe. Ja podeu imaginar-vos el meu goig, en sentir-vos al meu
costat, vosaltres que vos uniu a la meua acció de gràcies pel ministeri
presbiteral que m’ha estat confiat.

És ací, en la parròquia de l’Alcúdia on vaig nàixer a la vida de fe, on
vaig ser batejat i confirmat i on vaig prendre la primera comunió. I és ací, on,
amb l’exemple i el testimoni de tants cristians, va anar creixent i
enfortint-se la meua fe. Deixeu-me que recorde tres persones entranyables, que
amb la meua família, em van ajudar a avançar en el camí de la fe. Una  d’elles, afortunadament està ací entre
nosaltres: D. Miguel (sempre seràs per a nosaltres D. Miguel) amb qui vaig
compartir dubtes, il·lusions i esperances. Gràcies per tot. Pel teu
acompanyament i la teua ajuda, sempre discreta.  Altres dues també estan ací en la pregària i
en el record: ma tia Teresita i José Enrique, als quals recorde amb un afecte
especial. Són persones que em van ajudar a descobrir la meua vocació. Una
vocació de servei, vull dir-ho una volta més, perquè com Jesús, Bon Pastor, la
vocació dels qui som cridats al ministeri, ha de ser sempre un servei a
l’Evangeli, a l’Església, als hòmens i dones del nostre temps. Una vocació que,
com en l’Evangeli que ha estat proclamat, es sempre a favor de la fraternitat i
de la comunió d’una Església que, perquè porta el perdó de Déu, ha de ser sempre
una llar, una casa oberta a tots, un espai de vida sense exclusivismes ni
exclusions, per construir així una família, on tots arribem a reconèixer-nos
germans. Perquè els preveres, no hem rebut de Jesús autoritat per a condemnar
(com ens recorda molt encertadament José Antoni Pagola) sinó per a consolar. I
per a perdonar!! Jesús no va voler posar en marxa un moviment per combatre i
derrotar els seus adversaris. Jesús pensava en una comunitat de deixebles
dedicats a ajudar als qui pateixen i a donar esperança al nostre món.

Tots estem cridats a formar part del Regne de Déu! Tots estem cridats a
participar del pa de la
Paraula i del sagrament, del pa de l’esperança i de la
misericòrdia, del pa de la fraternitat i del perdó. També en el nostre món hi
ha fam de pau, d’esperança, d’alegria, de consol. I tots nosaltres, estem
cridats a ser signes de reconciliació, per tal de compartir la nostra esperança
amb els desesperançats, l’alegria amb els tristos, el consol amb els
desconsolats, la pau amb els qui viuen en la discòrdia.

Com a servidors del Regne, estem cridats a servir les comunitats
cristianes i a fer créixer la comunió eclesial, per portar l’amor de Déu a tots
els hòmens i a tots els pobles.

Per això m’adrece a vosaltres, els qui col·laboreu activament en la
vida de la parròquia, ajudant a D. Paco, des de càritas, grups de pregària,
cant, litúrgia, reflexió o catequesi, per tal que feu de la comunitat cristiana
de l’Alcúdia una família, un espai de creixement i de plenitud. Com a
deixebles, com a seguidors del Senyor Ressuscitat, porteu al nostre món la
misericòrdia i l’amor de Déu, el consol, l’alegria, la pau, l’esperança. El
missatge del Regne, és sempre un missatge de joia, pel Déu que estima
apassionadament! Pel Déu que perdona sempre i a tothom! Perquè el nostre Déu, i
això ho hem de dir ben clar, no és el Déu del càstig o de les condemnes! És el
Déu de la misericòrdia, del perdó de l’amor!

En el meu ministeri presbiteral, també m’adrece als qui, per qualsevol
raó vos sentiu allunyats o incompresos per l’Església o vos mireu la comunitat
cristiana amb recel. Un ministeri important i que em recordava D. Miguel
en el preciós article que m’ha adreçat a la revista L’ALCÚDIA CRISTIANA. A
vegades un mal exemple nostre, una mala paraula, un mal gest, vos han pogut
allunyar de la comunió eclesial. Si és així, vos demane perdó! I també vos dic
que Déu vos estima tal com sou! Torne a repetir-ho: sense condemnes! Com una
mare que espera i acull el fill que ha fugit de casa. Enguany celebrem el 50è
aniversari de l’encíclica Mater et Magistra del papa Joan XXIII. Com a mare i com
a mestra, hui l’Església s’adreça a vosaltres per dir-vos que vos estima. I que
sou estimats de Déu.

Vull fer meues unes paraules del cardenal Tarancon que pronuncià en
prendre possessió de l’arquebisbat d’Oviedo: “Vinc a servir-vos perquè vos estime”. Només des de l’amor, és
possible i té sentit el servei a les comunitats cristianes. Jo també, en el meu
ministeri presbiteral, en el meu servei a l’Evangeli, vinc a servir-vos, a ser
un servidor del Regne, perquè vos estime. Un Regne obert a tots. Un Regne que ha
de créixer dia a dia, des de la humilitat, des de l’afabilitat i l’amabilitat!
No des de la prepotència, la intransigència o l’arrogància. Hem de construir una
Església pobra però lliure, vestida només d’Evangeli, allunyada del poder i de
les influències, servidora i samaritana en el doble sentit de l’expressió.
Pròxima als qui sofreixen, sol·lícita pels desvalguts, els malalts i els
humils. I samaritana també, perquè com aquella dona, busque i desitge ser
saciada amb la Paraula
de Déu. Hem de construir una Església que siga lloc de perdó i de
reconciliació. Moltes voltes creiem que la negació del perdó, és la reacció més
normal i fins i tot la més digna davant l’ofensa, la humiliació o la
injustícia. Però no és això el que humanitza el món. Una parella sense
comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una
societat sens compassió és inhumana.

Hem de construir una Església oberta, en diàleg amb el món, sense pors a
la cultura ni a la ciència. Sense tancar-nos en nosaltres mateixos! Una
Església que no mire el passat amb nostàlgia i que no caiga en actituds
restauracionistes. Una Església fidel al Vaticà II. Una Església arrelada en la
cultura que serveix. No una Església forastera o indiferent al poble on viu
arrelada i al qual ha de servir!!

Necessitem cristians (deixeu-me que cite altra volta al teòleg José
Antonio Pagola) que “siguen testimonis per
contagiar la seua experiència de l’Evangeli. Necessitem creients de veritat,
atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu,
capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte, els hòmens i les dones que
pateixen i que busquen i no troben la manera de viure més humanament”. Només
així farem creïble la nostra fe. Només així, el nostre seguiment del Senyor
Ressuscitat serà un testimoni autèntic davant del món, per portar la pau i el
perdó que ens vénen de Jesús (i que com deia recentment el P. Abat Josep Mª
Soler) “són fruit de la fidelitat a la
seua paraula. Una fidelitat que porta a deixar-lo entrar en la pròpia vida, en
una relació d’amor, per superar el mal i instaurar una relació fraterna amb els
altres”.

I acabe demanant la vostra pregària, perquè amb el meu ministeri siga
un bon servidor del Regne de Déu. Pose el meu presbiterat als peus de la Mare de Déu de l’Oreto,
perquè ella que va viure amb el cor obert a Déu, m’ajude a ser un servidor
fidel de l’Evangeli.

Abans d’acabar l’Eucaristia, vull agrair-vos de nou la vostra presència
i la vostra pregària. El vent del món, com canta el poeta, ens convida a eixir
a l’encontre de la nostra societat, “buscant
la pau, buscant a Déu”, per ser testimonis del Senyor Ressuscitat. I per
anunciar un Déu que acull i no rebutja, que sedueix i no imposa, que estima i
no increpa.”

                     
Josep Miquel Bausset i Verdú (OSB) 
11.09.11