Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Hilari Raguer sosté que “s’ha perdut la por” a la independència i que “ja no ens refiem de diàlegs ni de promeses”. Foto: Adrià Costa.

El monjo de Montserrat, doctor en Dret i historiador Hilari Raguer (Madrid, 1928), veu amb esperança l’actual procés independentista iniciat a Catalunya. Al llibre Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català (Claret), sosté que el nacionalisme català ha perseguit la independència “des de sempre, per bé que abans no hi podia somiar, per por”. I aquest anhel independentista l’ha tingut tant el nacionalisme d’esquerres com el de dretes, aportant sobre aquest segon una nodrida selecció de dades i referències, des de Jaume Balmes al bisbe Torras i Bages, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el cardenal Vidal i Barraquer…

En aquesta primera part de l’entrevista amb Nació Digital, exposa el seu anàlisi del procés català, que veu impossible de frenar, i reflexiona sobre el paper que hi juga l’Església, tant el Vaticà com la nunciatura de Madrid o bé la comunitat benedictina de Montserrat mateix. “Sense haver fet cap enquesta, diria que ara la gran majoria de la comunitat és independentista”, revela. I, conscient del paper que juga Montserrat en el cosmos català, augura que no s’hi podria celebrar cap mena d’activitat unionista.

“Ser independentista no és cap pecat”, afirmeu. Però la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), just després de la Diada, digué que era “inadmissible” “negar unilateralment la sobirania d’Espanya”.

Justament d’aquí va venir el títol del llibre. Quan ja el tenia fet i enviat a impremta, va sortir aquella declaració del comitè executiu de la CEE, i així va ser com vaig decidir-me per aquest títol. A la presentació del llibre, mossèn Antoni Oriol, la màxima autoritat a Catalunya sobre Doctrina Social de l’Església, digué: “No és que no sigui pecat, l’independentisme, és que és una virtut!” [Riu.] Virtut, en el sentit que hi ha el sofisma de l’episcopat espanyol: el patriotisme, estimar la pàtria, és una virtut cristiana; la trampa és que aquests senyors volen dictar-nos quina és la nostra pàtria, i això no hi ha cap autoritat humana, ni civil ni eclesiàstica, que ens ho pugui imposar. Això surt de la consciència, ets tu qui ho has de dir. Un cristià s’ha d’estimar la pàtria, l’ha de servir… Però la meva pàtria no és Espanya, és Catalunya. I, en aquest sentit, és virtut cristiana.

Però l’Església no és universal? Parlar d’Església i pàtria és precís?

Un cristià català té un tipus d’espiritualitat que no és la mateixa de la d’un cristià de Castella, o de França, o d’Itàlia, o de l’Àfrica. El Vaticà II, de fet, parla de la necessària inculturació de la litúrgia, que les celebracions han d’acollir elements de la cultura autòctona. El pecat, eclesiàstic, és quan un país, imaginem-nos Espanya, que es considera el més catòlic del món, i que té el seu estil de ser cristià, va a altres llocs i els diu que, per ser cristians, ho han de ser “a l’espanyola”. Això es va fer a Amèrica, i s’ha volgut fer també a Catalunya. Això és colonialisme! França també ho ha fet bastant: per exemple, a l’Orient Mitjà. A Irak hi van anar missions franceses, però resulta que a Irak ja tenien un cristianisme antiquíssim, que diuen que els ve de l’apòstol Sant Tomàs! Però els missioners francesos els van imposar el ritus llatí! Això, per força, és colonialisme. De la mateixa manera, aquí ens han volgut imposar un cristianisme “a l’espanyola”.

Al llibre ja apunteu que, entre les qualitats que defineixen una nació, no hi ha que els altres et reconeguin com a tal.

Si acceptéssim que han de ser els altres qui et diguin si ho ets o no, ja no series nació. Un gran nacionalista, Carles Muñoz Espinalt, fundador del que en va dir “psicoestètica”, deia que un país ha de saber quina és la seva imatge, i ha de saber donar la imatge que li correspon. I el país és independentista, val la pena recordar-ho justament ara, perquè una de les coses que han canviat és que ja no tenim por de dir-ho. Fa 30-40 anys, hi havia por. Jo vaig votar la Constitució, sí… però per por dels militars! Que no em vinguin ara fent-me veure que va ser una decisió lliure!

Com és que s’ha perdut aquesta por?

El punt d’inflexió va ser la consulta popular d’Arenys de Munt. Un cop celebrada, amb el resultat que hi va haver, no els van tirar la Guàrdia Civil a sobre. Aquí es va aixecar la veda. Des de llavors, l’independentisme s’ha disparat a les enquestes. Però, en el fons, els catalans sempre hem estat independentistes, per bé que pensàvem: “Tan de bo fos possible! Què més voldríem!”… La novetat és que ara ho creiem possible i no ens fa por dir-ho.

El procés català té marxa enrere?

No. I, a més, ja no ens refiem de diàlegs ni de promeses, ni de federalismes, ni de millores fiscals… Ara, doncs, ja no intentem convèncer-los, tan sols els comuniquem per on anem. Això és realment nou. Com també és nou que ja no és un impuls romàntic i sentimental, sinó que hi ha tot un estol de persones molt ben preparades que estudien rigorosament la situació i preparen minuciosament el full de ruta.

Catalunya, ara per ara, té pocs “efectius” al Vaticà. Però el secretari d’Estat de la Santa Seu, Tarcisio Bertone, té molt bona relació amb Montserrat. Creieu que el Vaticà veu amb bons ulls tot aquest procés sobiranista?

El secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, ho ha entès, ha entès el procés català. És salesià, i els salesians són molt humans, molt oberts. Ara
bé, dins del Vaticà també hi té grans enemics. Però el nunci, Renzo Fratini,
no té idea de què és Catalunya. Ara que hi va haver la presa de possessió del bisbe de Mallorca, li van dir que l’acte seria en català. De seguida, va preguntar: “¿Está aprovada por la Santa Sede, la traducción del rito?” Com si fos una cosa que ens acabéssim d’inventar! Fratini no executa la política de Bertone… La secretaria d’Estat del Vaticà té una flaca pels dictadors, deu pensar que és més fàcil d’entendre-s’hi. Com els Estats Units, vaja. Fàcilment, accepten que violis drets humans mentre respectis l’Església. Seria el cas d’Óscar Romero, però ja ens n’aniríem massa enllà… Doncs això, els nuncis, no n’hi ha cap que ens hagi entès del tot.

L’Església catalana, tradicionalment, havia reivindicat la necessitat de predicar en català a Catalunya. Ara, quan una bona part de catalans tenen el castellà com a llengua mare, s’ha de revisar aquesta postura?

Que jo sàpiga, no hi ha hagut cap queixa pel fet que, a les esglésies, hi hagi misses en català i en castellà. Les esglésies són bilingües, queda a criteri del rector, segons la població que té. Per raons pastorals, a les parròquies, el rector veu què és el més oportú i decideix, no hi ha una imposició. Com a Montserrat mateix, que la gent pot casar-se en català o en castellà, o combinant les dues llengües.

Així, doncs, s’ha trencat el monolingüisme militant de l’església catalana?

L’Església catalana jeràrquica té, com a llengua oficial, el català. A Catalunya, la llengua és el rovell de l’ou de la identitat catalana, però no hem d’identificar Catalunya i catalans amb llengua catalana. Això no és el nacional-catolicisme espanyol, perquè no direm mai que algú no és català si no és nacionalista. Ni direm mai que, si algú és catòlic, ha de ser nacionalista. Això és el que fa el nacional-catolicisme espanyol, hi ha un abisme entre desitjar que Catalunya sigui cristiana, i forçar-ho. Jo desitjaria que tots els catalans anessin a missa, però no els faré portar pels Mossos d’Esquadra! I això és el que feia el nacional-catolicisme espanyol.

Per tant, veieu bé que, voluntàriament, hi hagi misses tant en castellà com en català?

L’església cedeix i, per tant, a les parròquies de Barcelona, en una proporció que variarà segons els barris, a tot arreu hi ha misses en castellà. I, en algunes, no m’estranyaria que hi predominés. I, d’això, ni se’n queixen els nacionalistes, ni els espanyolistes. I és important, i més ara que hi ha projectes com els de Wert, que creen un problema on no n’hi ha. Jo desitjaria que tots els nens parlessin català, però no passa, no és cert. Això, en canvi, sí que s’ha fet a Espanya i a França. L’abadessa de les clerisses de Pedralbes, sor Pierrette, de Perpinyà, m’explicava que a casa seva parlaven català i que, per això, la van castigar a copiar no-sé-quantes vegades que no parlaria més així. Els seus pares, per evitar-ho, van passar-se a parlar en francès a dins la llar mateix. Això és genocidi cultural! Aquí, després de la guerra, també es feia, i s’incitava a la delació: qui parlava català, li donaven una penyora; llavors, havia de buscar algú altre que també parlés català i passar-li-la. Al final de l’esbarjo, qui la tenia, era castigat.

Fins ara, era tabú proclamar-se independentista i cristià?

A l’Assemblea Nacional de Catalunya, hi ha la sectorial dels Cristians per la Independència, a la qual m’hi he sumat sense cap inconvenient.

Justament l’ANC va organitzar un acte massiu a Montserrat a l’agost. El fet que un símbol com és Montserrat s’obri a un moviment nítidament independentista no va ser gens ben rebut per sectors de l’església espanyola. Com ho vau trampejar?

A Montserrat no hi ha una opinió en bloc, i molt menys imposada. Cadascú pot pensar el que vulgui i votar el que vulgui. I, per sort, no tots els monjos estan tan polititzats com jo! [riu] Ara, sí que hi ha un sentiment de simpatia cap al nacionalisme i, sense haver fet cap enquesta, diria que ara la gran majoria de la comunitat és independentista.

… i també hi ha alguna formació política preferida?

En el meu cas, a les primeres eleccions, vaig votar pel PSC, perquè veia que exercia una funció d’integració del poble català. Però des que van votar la LOAPA, em vaig jurar que no els tornaria a votar, i així ho he fet. Sé que l’Ernest Lluch no la volia votar, però ho va acabar fent. Ja no me’n fio més.

Per molt que la comunitat benedictina es pugui decantar per l’independentisme, obrir les portes de Montserrat a aquest moviment té una dimensió molt més profunda.

Montserrat ha tingut la tradició d’obrir les portes molt àmpliament. No diré a tothom, perquè segons quines espècies rares, possiblement aquest no és el seu lloc, però sí que sempre ha estat un lloc d’acollida general. En aquest cas, amb una especial simpatia, sense identificar-nos-hi, això sí. Jo he donat el meu nom per l’ANC, però Montserrat, formalment, no s’hi ha apuntat. I no crec que fos oportú.

Si el moviment unionista D’Espanya i catalans volgués fer un acte a Montserrat a favor d’Espanya, també el podrien fer i podrien ser rebuts pel pare abat?

No crec que fos possible. Certament que el pare abat no els rebria. Per fer un acte a les places, s’ha de demanar permís…, i penso que se’ls posarien molts problemes. És la meva opinió. Certament, no trobarien l’acollida que va trobar l’ANC. Encara que es diguessin cristians.

I si l’organitzador fos Germinans Germinabit, col·lectiu cristià antinacionalista que sosté que l’excessiu catalanisme de l’Església catalana és el que ha buidat les esglésies?

Aquests, certament que no. Perquè és una entitat malèvola, de denúncies, de falsedats, que vol sembrar la discòrdia… Ara, hi pot haver catalans cristians que, de bona fe, se sentin molt espanyols i vagin contra la independència? Aquests algun respecte han de merèixer, però no deixaríem que es fessin ni per un sol dia els amos de Montserrat.